INDEX

PORTELL (en temps dels romans)


ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA


   
 

En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Montserrat Martínez parla, a més del final de l'iberització, dels inicis de la romanització de les nostres terres:

"Un momento clave en la historia antigua del territorio que nos ocupa viene dado con la presencia del romano Sertorio en el valle medio del Ebro (76-73 a.C.) y las guerras consiguientes. En este trienio, muchos yacimientos ibéricos desaparecerán, llegando la destrucción hasta Azaila y los yacimientos del Regallo, en Andorra. En la zona Norte del Parque Cultural del Mastrazgo no hemos constatado suficientemente esta presencia destructora, pero los habitantes de La Guardia, en Alcorisa, y Santa Flora, en Mas de las Matas, bajarán a las zonas llanas donde levantarán sus construcciones. La villa romana de La Guardia así nos lo atestigua. Con este proceso se comprueba que la iberización no pudo madurar plenamente y alcanzar sus máximos logros culturales, como ocurrió en otras áreas del mundo ibérico mediterráneo, pues su evolución se interrumpió con la imposición de los esquemas culturales de la cultura romana.

La etapa romana de nuestras tierras se caracteriza por el desarrollo de unidades de explotación agrícola, la villa rústica, como agente de romanización. Esta entidad, que se encuentra bien documentada en la literatura republicana romana, aparece tanto en la zona norte como en el interior y uno de los problemas que presenta s su relación con un asentamiento de mayor rango al que atribuirle responsabilidades sobre el territorio. Intentando resolver esta cuestión, comprobamos que en la zona norte nos encontramos con un núcleo urbano romanizado, próximo y de entidad, que para nosotros pudo ser el centro que aglutinó a la población del área y se convirtió en un punto de toma de decisiones administrativas: se trata de El Palao, en Alcañiz. Para la zona sur o del interior, tendremos que remitirnos al asentamiento ubicado en el término municipal de El Forcall, la Moleta dels Frares, donde Alföldy sitúa la 'Colonia Lasserensis' y que tuvo que estar muy relacionado con los pequeños asentamientos romanizados de otros lugares estratégicos: La Iglesuela y Mosqueruela, por ejemplo. [...] Podemos deducir de su ubicación geográfica un esquema de fundus, con una villa central y establecimientos pequeños, dependientes, a modo de caseríos. Este esquema organizativo es semejante al que los romanos utilizan en el Valle del Ebro, a partir de la caída de Numancia.

Todo lo anteriormente expuesto, nos remite inevitablemente a la existencia de unas vías de comunicación que permitían el control e intercambio de gentes. Sin embargo, la arqueología no ha podido comprobar directamente, con el descubrimiento de tamos de calzadas, muchas de las hipótesis existentes en este sentido. Es razonable el que digamos que el valle del río Bergantes sería una ruta de penetración importante desde el Ebro, a través del Guadalope, pues en el mapa de Hispania durante el Alto Imperio aparece una Lassira (en el Forcall), como límite del Convento Jurídico Caesaraugustanus y los yacimientos ubicados en la confluencia del Bergantes con el Guadalope lo pueden justificar. Asimismo, se habla de la calzada que, a través de Ildugoite (supuestamente Oliete), se internaría hacia Alloza y tierras del interior. Pero bien poco conocemos sobre la situación detallada de la red viaria de estas tierras en la época romana. Este desconocimiento se debe también a que, por no tratarse de vías de primer orden, o bien han desaparecido o pueden confundirse con los actuales caminos de tierra, todavía en uso. [...]

Un ejemplo interesante para ilustrar esta situación [que Roma s'imposa], lo tenemos en los materiales encontrados en el yacimiento de la Virgen del Cid, de La Iglesuela. Se trata de un asentamiento que no se destruye y perdura hasta bien entrado el siglo III de nuestra era. Según sus estudiosos, pudo cubrir un papel de fortín, o bien pudo ser un fundus, vinculado con la Colonia Lasserensis de El Forcall. También pudo ejercer funciones administrativas y en este contexto se puede pensar en algún protagonismo para las familias identificadas en las lápidas de la actual ermita, como las que llevaban el cognomen PROCULUS o el gentilicio DOMITIUS.

Las comunidades indígenas de las tierras que nos ocupan y los llegados de fuera compartirán todos un mismo destino, ya romanizado el territorio, que se encamina hacia la crisis del siglo III, visible en todos los ámbitos del Imperio Romano, y a la posterior decadencia en todos los órdenes de la vida pública. Efectivamente, en las ciudades del Imperio, a partir del siglo III se comprueba un refuerzo de los sistemas defensivos, por ejemplo en las murallas de Caesaraugusta, las instituciones ciudadanas entran en crisis, abandonando sus obligaciones con las áreas controladas y las gentes se refugian en el campo. Todos estos acontecimientos tendrán su repercusión en todo el territorio, incluso en las áreas marginales como las que nos ocupan. A partir del año 449 de nuestra era, los movimientos de gentes, como los bagaudas, agudizarán una crisis que culminará con las invasiones germánicas. Los visigodos se asientan en nuestra zona y también dejarán impronta en ella."

[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. pàg. 47-50. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]


 

Fidel Puig, parlant de les làpides romanes trobades a l'ermita de la Mare de Déu del Cid, fa esment a un treball dels anys 20. Abans, ja hem inclòs un fragment del mateix autor, on parla de les relacions entre ibers i romans (consultar-ho en la secció dels íbers):

<<En 1928, don Jaime Solsona aportaba estos datos históricos. [...] Los romanos, al dominar España, eligieron para mansión el castro ibérico, pues por la población pasa la vía militar romana que, a partir del empalme del arco de Cabanes, con la que iba por la costa, partía a Teruel, pasando por la Iglesuela, pues de dicha vía aún puede contemplarse, siendo lástima que haya desaparecido el miliario que hizo colocar Trajano al reconstruirla. Y para mayor abundamiento, en la parte oriental de la ermita se halla colocada la necrópolis romana, pues las lápidas funerarias halladas y empleadas para la reconstrucción que se hizo de dicha ermita así lo demuestran, y en particular, una conservada en la entrada demuestra que hubo templo al Sol y que la traducción de la lápida ibérica es exacta.>>

Després, Fidel ens diu la traducció de les distintes làpides trobades a l'ermita, i ho fa basant-se en els treballs de A. Ventura Conejero en "Estudios turolenses sobre las inscripciones ibéricas y romanas en Iglesuela del Cid", que a la vegada, cita a Hübner:

<<En el poyo de entrada al vestíbulo de la sacristía, a la izquierda de la puerta, se encuentra esta lápida, muy borrosa (F.N-10) e incompleta. Es de piedra tosca. Parece una lápida completa. Mide 55 cm. de alta por 71 de ancha. En la actualidad está dentro de la entrada. La letra mide 4,3 cm. Parece capital cuadrada. [...] Según Hübner: "A CAYO CECILIO JUNIANUS DE TREINTA AÑOS... SU MADRE A SU HIJO QUERIDÍSIMO".

También Hübner publicó la siguiente inscripción: <<"L. Dom Cresci." = "LUCIUS DOMINICIUS CRESCENS". Domicius es el nomen de esta familia de Iglesuela que aparece en todo este grupo de inscripciones.>> Dice, fue vista por Campillo en 1819, en la piedra de un poyo, tal vez junta a la anterior, pero actualmente no la hemos encontrado.

En la pared exterior de la ermita, en la esquina que corresponde en su interior al altar mayor, en la cara nordeste, se encuentra esta inscripción: "Dis Manibus Sacrum. Marcus Domitius PROCVLVS ANnorum XVII Hic Situs Est. Marcus Domitius SERANUS PATER FILIO PIISIMO FECIT ET SIBI". Es una piedra de color uniforme, colocada en dicha esquina a 1,20 m. del suelo. Probablemente es un fragmento, pues en él hay un adorno sólo en la parte derecha. Es una lápida en forma de paralelepípedo, que mide 60 cm. de altura pro 97 de anchura y 42 de profundidad. Forma esquina en la pared. [...] (Se traduce así ) = "CONSAGRADO A LOS DIOSES MANES. MARCO DOMICIO PRÓCULO DE 17 AÑOS AQUÍ ESTÁ ENTERRADO. MARCO DOMICIO SERANO HIZO (LA TUMBA) PARA SU HIJO QUERIDÍSIMO Y PARA ÉL MISMO".

En la cara de la izquierda de esta inscripción, que con ella forma esquina, se encuentra grabada una inscripción en latín, del siglo XVI, que dice: "Jesus Homo Salvator, ECCLESIA MARIAE VIRGINIS DEL SCIT 1546. Manu DEONIS BELIN... ME FECIT" = "JESÚS HOMBRE SALVADOR. IGLESIA DE LA VIRGEN MARÍA DEL CID. 1546. POR MANO DE DIONÍS (Dionisio) BELÍN...ME HIZO". Corresponde a la fecha en que se construyó la ermita.

A la antigua ermita parece que perteneciron (o tal vez a un monumento romano) pertenecieron tres fragmentos de pilares con cuatro estrías, uno de ellos con un capitel compuesto.  [...] En otra esquina, o sea, la noroeste de la ermita, encontramos en una misma lápida dos inscripciones: "HAVE PROCLE" = "SALVE, PRÓCULO". La otra, es una copia de la anterior: "Dis Manibus sacrum. Marcus Domitus PRoculus ANnorum XVii hic situs est. Marcus Domitius Seranus pater FILIO piisimo FECIT ET sibi".

En la misma esquina de esta inscripción hay dos relieves funerarios romanos, y un fragmento de pilar con 4 estrías, ya estudiado. Uno de los relieves romanos está en esa esquina noroeste, a unos 2m del suelo. Representa una rueda solar de unos 20 cm. de diámetro, con seis radios. Si representa un sol o una estrella habría que relacionarlo con el culto solar, de sentido funerario. El segundo relieve es mucho más grande. [...] Representa, a mi juicio, un lekythos o vaso funerario, en el centro, y a ambos lados, dos delfines que sostienen un círculo, donde irían los retratos (en bronce o cobre) de los difuntos. [...] Si el relieve perteneció al mismo monumento funerario que las dos inscripciones estudiadas, como es de suponer, los dos círculos llevarían los retratos en relieve metálico de Marco Domicio Serano y de su hijo Marco Domicio Próculo.

En el vestíbulo de la sacristía de la iglesia, en un lugar destacado, se encuentra la siguiente inscripción inédita: "Gaius DOMITIVS Gaii Filius GALeria, PROCVLUS ANnorum XX Hic Situs Est. Gaius DOMITIVS GALeria PROCVLVS.AELIA Luci Filia SVPEr STAt (interpretación muy dudosa). Lucius AELIVS ASIATICUS, VALERIA NYSA Vivi Fecerunt". Lápida de jaspe, paralelepípedo de 52 x 46,5 x 19cm. Está entera y bien conservada. = "GAYO DOMICIO [PROCULO?] , HIJO DE GAYO, DE TRIBU GALERIA, [ací falta un troç de traducció, que vindria a ser: "DE 20 AÑOS AQUÍ ESTÁ ENTERRADO. GAYO DOMICIO PROCULO, DE LA TRIBU GALERIA.] ELIA, HIJA DE LUCIO, ESTÁ ENCIMA. LUCIO ELIO ASIÁTICO, VALERIA NISA, VIVOS, LO HICIERON".

La familia Domicia fue, sin duda, la propietaria de esta supuesta "villa" de Ateba, pues ya hemos visto varios miembros de ella. Si intentamos establecer un parentesco entre estos personajes, podríamos suponerlo así: Lucio Elio Asiático y Valeria Nisa forman un matrimonio, padres de Elia, que a su vez está casada con Gayo Domicio Próculo, padres ambos de otro homónimo, Gayo Domicio Próculo, de veinte años, el primer enterrado de esta tumba.

De estas líneas se deduce la importancia arqueológica del lugar. Existió allí un poblamiento ibérico, como muestran las tres inscripciones encontradas. Después, una villa perteneciente a la familia Domicia, emparentada después con la Aelia, castro romano. Aún en época árabe y cristiana estuvo el lugar habitado. Existió, sin duda, un castillo, que en un momento determinado se relacionó con el Cid. La Iglesuela adjunta dio nombre al pueblo, que después se trasladó al otro lado del barranco, donde está actualmente.>>

Després, Fidel ens diu el que va dir Don Salvador y B.: <<Entre las ruinas de dicho lugar y castillo se han encontrado restos de edificios, sepulcros, piedras labradas, ánforas, monedas de plata y cobre de los emperadores Trajano, Constantino, Cayo César y Filipo-Augusto; otras arábigas de Almanzor, medallas romanas, flechas, mosaicos, una lamparilla muy bien conservada dentro de un sarcófago y varias lápidas íberas y romanas. [deu d'estar en algun lloc tot això? algun museu?] (...) Un poco más abajo de dicho lugar y castillo se conserva todavía la cueva de los moros, en la que se han encontrado cal y restos humanos, y se supone que los del pueblo de arriba enterraban allí los muertos. (...) El lugar y castillo que se hallaban situados al extremo sur de la montaña debían ser la antigua ciudad Atheva o Ateba que cita Escolano con otros historiadores, y que colocaban entre Castra-Aelia, Bisgargis y Carthagovetus. Sus restos de edificios, sus sepulcros, sus monedas y medallas romanas, sus ánforas y demás objetos encontrados dan a conocer bien su procedencia. Y si comparamos su posición con la de Cartago-vetus, casi podríamos suponer que tuvieron ambas un mismo fundador. Hubo una población romana y un castillo, que de éstos sería prefecto o gobernador, Próculo; las lápidas dicen que Serano las dedicó a los restos mortales de su familia, y si esta familia no fue cristiana es lo que se prueba. Este próculo gozó de gran autoridad (prefecto de Roma y encargado de los edificios) en la época de Teodosio el Grande. (...)>>

I torna a citar a Jaime Solsona: <<Las lápidas romanas son del tiempo de la república, pues así lo demuestran sus siglas. Existen, además, restos de capiteles, columnas, estriamientos, dovelas, ménsulas, etc., procedentes de suntuosos edificios grecorromanos del más puro estilo y seguramente del templo al Sol, restos de edificios y cerámica importada, que Iglesuela en tiempos de los romanos fue una población rica y de muchísima importancia, siendo en tiempo de la república romana la familia Domicio Proculo la tal vez de más abolengo y la que dominaba, como lo demuestran sus repetidas lápidas. La señalada con el número 1 [la ibérica] llevaba una estatua que no sería la única, seguramente. >>

Continua Fidel dient: <<En los trabajos agrícolas verificados en las tierras de labor alrededor de la ermita, se han hallado, además de lápidas y restos de edificaciones, monedas íberas de ILDUM y DERTOSA, de HUESCA y, seguramente, las habrá de ESGLEN, pues tenía el privilegio de acuñar la moneda como municipio romano, y se regía por sus propias leyes. También hay monedas de cobre, al igual que cerámica sigilata y otras variedades de otras culturas.>>

[PUIG IZQUIERDO, Fidel Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos. pàg. 14-32. Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991]


  Sarthou Carreres també parla d'inscripcions romanes, concretament en la seva visita a Forcall. Diu:

<<Hace ya muchos años (en su visita del 15 de Septiembre de 1781) el Príncipe Pío descifró una piedra de mármol pardo de más de dos pies de altura por uno de anchura, sirviendo de peana á una cruz del cementerio. Su inscripción es la siguiente: "GNAEO BAEBIO, GNAEI FILIO, GALERIA, GEMINO, ET PAPIRIAE, QUINTI FILIAE, FESTAE, GNAEUS BAEBIUS PAPIRIUS PARENTIBUS OPTIMIS" [i en una nota a peu de pàgina ho tradueix com: "GNEO BEBIO PAPIRIA DEDICÓ ESTA MEMORIA A SUS EXCELENTES PADRES GNEO BEBIO GEMINO HIJO DE GNEO, Y PAPIRIA FESTA, HIJA DE QUINTO"]>>

I afegeix que <<ya en 1876 se hicieron importantes descubrimientos de antigüedades romanas en la Moleta dels Frares, sita entre los barranquillos dels Llops i de la Menadella. El rector de la Universidad de Valencia Dr. Ferrer y Julve, D. Teodoro Lorente y algunos arqueólogos que la han visitado, sustentan la opinión de que allí debió asentarse alguna población romana, quizás la Bisgargis de Ptolomeo. Entre los cimientos de un derruido portal aparecen en la peña los surcos de una calzada. La situación estratégica de la montaña, que se alza entre barrancos, sirviendo por Mediodía de foso al río Cantavieja; la prolongación de su meseta sobre un elevado cuerpo de rocas; la infinidad de escombros, barros, objetos y antigüedades encontradas, etc., etc., hacen sospechar fundadamente en la certeza del anterior aserto. Se han extraído de la primera meseta de dicha mola, barros saguntinos con grecas y marcas de fábrica, cristales, clavos, objetos de metal, argamasas con pinturas murales y utensilios domésticos, monedas íberas y romanas, teseras, camafeos y otros objetos de la civilización latina. A flor de tierra asoman cimientos de edificaciones domésticas, y á poniente, un zócalo de sillerías, restos de muro de más de cuarenta metros de longitud. La segunda meseta sostuvo, al parecer, importantes construcciones, en cuya acrópolis vense aún cimientos de una gran torre cuadrada construída con enormes sillares de piedra arenisca. Ya Cortés, mucho antes de descubrirse los restos que acabamos de describir, colocaba en esta población la antigua Bisbargis (que, según opinión general, se cree que en la antigua Morella). Sea de ello lo que fuere, es lo cierto que nadie duda de la remota antigüedad de Forcall, aunque con distinto nombre y emplazamiento.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.692. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


El mateix Sarthou ens en dóna una altra de Morella. Diu:

<<Entre las varias inscripciones grabadas en piedra halladas en distintos tiempos y lugares, se conserva una lápida en el ángulo de la casa Piquer (plaza del Estudio) de tiempo de los romanos. Se conserva también otra dedicada al emperador Antonino, en cuya época se fortificó esta plaza con castillos montanos. Del mismo Emperador se encontró una moneda de cobre en la masía del Betrol, junto con otras de plata de César Augusto, muy bien conservadas (el hallazgo fue en 1861). En 1886 se halló, en el Collet del Vent, una figurita de bronce del dios Marte, y arte romano. [I en una nota, ens diu com eren aquestes inscripcions] Nota: En tiempo de Marco Aurelio Antonino se colocó una lápida en uno de los fuertes avanzados (partida de la Vespa) de Bisgargis, que copia de Escolano: "JOVI CONSERVATORI// OB INCOLUMITATEM// M.A.A.// HANC. ARAM. POSVIT.// ET D.D.". Parece que esta piedra debe encontrarse abandonada en alguna de las masías de la partida de la Vespa. Y la otra piedra de jaspe, mal labrada, se conserva en una de las paredes de la casa propiedad de D. Manuel Piquer, plaza de Colón, cuya inscripción nos demuestra ser una memoria consagrada por los bisgargitanos a su Emperador. Dice así: "IOVI CONSERVATORI// OB INCOLVMITATEM// M. AV RE... ANTONINI// AV... ERE B... LISE// SI... C ARAM POSVIT// ET DEDICAVIT." >>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.657. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


Sarthou quan parla d'Ares ens en dóna una altra de transcripció:

<<Beuter vió en Ares del Maestre una piedra con la siguiente inscripción: "IOVI CONSERVATORI OB INCOVMITATEM M.A.A. HANC ARAM POSVIT ET D.D." [Es la mateixa que la de la Vespa que hem transcrit més amunt? perquè diu exactamente el mateix!!] ve Beuter el nombre de Marco Aurelio Antonio y presume que la inscripción sería grabada seguramente para dedicarla al emperador. >>

I afegeix: <<Esta villa [Ares] se cree de fundación romana, y al ocuparla los moros la destruyeron, redificándola á su manera; la fortificaron de murallas y torres y construyeron en el cerro ó colina que la domina el castillo>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.672. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


s.III aC - s.III dC

Sabem que hi havien municipis romans en l'Anglesola, concretament a l'ermitori de la Mare de Déu del Cid, i també en Forcall, a la Moleta dels Frares. Diu Arasa: "L'arribada dels romans a la península ibèrica al final del segle III aC obre un nou període caracteritzat, en una primera fase, per la continuïtat en el poblament. La presència de productes de procedència itàlica en diversos assentaments ibèrics, com àmfores vinàries i ceràmiques de vernís negre precedents majoritàriament de la Campània, és bona prova de la continuïtat en l'ocupació al llarg dels segles II-I aC. També la presència de monedes romanes republicanes i provincials serveix per documentar l'ocupació en aquesta fase inicial de l'època romana.

[...]

Finalment, fragments d'àmfora itàlica s'han trobat al Tossal del Beltrol i al Mas de Carceller (Morella), el Mas de Rafael (la Todolella) i la Llometa del Mas de Pau (Portell).

[...]

D'altra banda, coneixem troballes soltes en alguns assentaments ibèrics i fins i tot anteriors. La primera apareix en l'obra de Segura y Barreda que esmenta dues monedes, un denari de Tiberi i un bronze d'Antoní Pius, trobades a les ruïnes del poblat ibèric del Beltrol (Morella). Altres troballes semblants, que poden datar-se de manera general en els segles I-III dC s'han efectuat a la Llometa dels Planassos de Vilafranca, la Serrada del Mas de Martí, la Mola del Mas d'Aguilar, el Campament del Mas de Valent i la Roca de Migdía de Morella, la llometa del Mas de Pau (Portell), etc."

[ARASA I GIL, Ferran. La comarca dels Ports des de la Prehistòria fins a l'alta Edat Mitjana. Actes de la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos Morella. Volum I. Pàg. 23-25. Serveis de Publicacions de la Diputació de Castelló. Castelló. 2000.]


218 aC - 197 aC

És entre aquestes dates quan els romans conquereixen les nostres terres. Potser en aquell moment ni van passar per ací per Portell però presumiblement ja s'havien fet amb el domini del nostre territori, admistrat fins a aquell moment pels Ilercavons, que així es dien els íbers de per ací. En un mapa esquemàtic de les fases de la conquesta romana (218 aC - 19 aC), veiem que abans de la Segona Guerra Púnica l'imperi romà només arribava des de Rhode (Roses) i Emporion (Empúries) fins a la mateixa Tarraco (Tarragona). En canvi, l'any 197 aC ja havien ocupat tot el que molt més tard seria la Corona d'Aragó i quasi tota Andalusia.

Passem en aquell moment a formar part de la Hispania romana, que administrativament estava organitzat així: En quant a la divisió militar, en el 197 aC, formem part de la Hispania Citerior, com tot el centre, nord i est de la península (la resta de península es la Hispania Ulterior).En quant a la reorganització d'August (24 aC - 14 dC), formem part de la província de la Tarraconensis, que en aquell moment es grandíssima i coincideix amb la divisió militar, i més concretament, del convent jurídic de Tarraco. Però la frontera d'aquest passa massa a prop com per a estar segurs de que és aquest el nostre "convent" o estem dins del de Cesaraugusta, en el que està la resta de l'actual País Valencià, Aragó, i fins a Guadalajara i La Rioja. Més tard, quan la reforma de Dioclecià, encara que la Tarraconensis es redueix al nordest de la península per la creació de la Gallaecia i la Carthaginensis, continuem estant dins.

Es també important en aquella época, sinó una mica més tard, la ciutat de Dertosa (Tortosa) que, igual que Tarraco i Saguntum, té una ceca hispano-romana.

[DEVOS W. & GEIVERS R. Atlas Histórico Universal.  pàg. 29. Editorial Bruño. Madrid.]


"Hispania romana. El desembarco romano en Emporion (Ampurias) en el año 218 a.C., durante la segunda guerra Púnica, dio inicio a la conquista del área mediterránea hispana, la más civilizada, que concluyó en 197 a.C. Hispania fue dividida entonces en dos provincias: Citerior, hasta el cabo de Gata, y Ulterior. La conquista de la Meseta se realizó en la segunda mitad del siglo II, tras duras guerras con lusitanos y celtíberos. Cántabros y astures fueron sometidos un siglo más tarde. Bajo el imperio, la Península quedó dividida en cinco provincias, a las que se sumaba la insular Baleárica. Roma dotó a Hispania de una red de calzadas, la principal de las cuales era la Vía Augusta que, procedente de la Galia, llegaba hasta Carthago Nova."

[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]


s. I aC

"Hacia mediados del siglo I a. C., Dertosa aparece documentada como colonia romana, fundada por los legionarios que habían obtenido propiedades en el territorio de Hibera después del triunfo de Julio César en Ilerda (Lérida), ya en época de Augusto."

[www.redjuderias.org/es/rv/miembros/tortosa/texto/ciudad.htm]


 

"Durante la dominación romana perteneció Morella a la provincia Tarraconense, a la cual se halla íntimamente ligada nuestra historia". I Portell estaria dins també.

[ORTÍ MIRALLES, F. Síntesis de la Historia de Morella. Pàg.16. Ediciones Ortí. Valencia. 1974]


10 aC - 14 dC

Arasa ens parla de Lesera, ciutat romana que hi havia a la Moleta dels Frares, en Forcall. Fa una repassada als resultats de les excavacions que s'han anat fent allà en aquests darrers anys, a més d'il·lustrar-nos sobre el que ja es coneixia, a més de citar un munt de bibliografia al respecte. Per exemple, pel que fa als orígens de Lesera, diu:

"En conclusió, podem dir que molt probablement Lesera va ser privilegiada amb el status jurídic de municipi en la segona meitat del regnat d'August, és a dir, entre el 10 aC i 14 dC."

[...]

"Tornant a l'obra de Plini, podem recordar que no estan documentades les tribus d'un total de 14 comunitats privilegiades de la província Tarraconense que aquest autor esmenta, entre altres, Bisgargis, que segueix sent una ciutat perfectament desconeguda. El cas de Lesera -que com hem vist, no figura en la seua obra- és justament el contrari: coneixem la tribu a què estaven adscrits els seus ciutadans però no la categoria jurídica de la ciutat."

[ARASA, Ferran. La ciutat romana de LESERA. Les excavacions de 2001-2005. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno. Pàg. 53-97. Ajuntament de Forcall i Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.]


212 dC

L'any 212 després de Crist es concedeix ciutadania romana a tot l'imperi. Així que, a partir d'aquell moment, ja érem ciutadans romans i se suposa que amb tots els drets i obligacions que això comportaria.

[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]


212 dC

Inscripció romana trobada a Forcall on està escrit el nom de la ciutat romana de LESERA:

"L'única inscripció que esmenta la ciutat -però no el seu rang com a municipi- pertany a una època notablement posterior [al moment en que va ser privilegiada amb el status jurídic de municipi, 10 aC - 14 dC] és de l'any 212 dC. En ella figura com res publica Leserensis, és a dir, amb una expressió freqüent en els segles II-III per a designar una comunitat urbana, seguida del gentilici. [...] Aquest és justament l'únic document epigràfic que tenim sobre el topònim de la ciutat, que a partir del gentilici podem restituir com Lesera, topònim que presenta una forma molt semblant a la que figura en la Geografia de Ptolomeu, l'única obra literària que l'esmenta i que data de la meitat del segle II dC, en els manuscrits de la qual figura amb les variants Lessira i Lassira. Aquesta inscripció formava part d'un monument -un altar- que per la seua naturalesa devia estar situat amb seguretat al fòrum de la ciutat, tal vegada al mateix Capitoli o molt pròxim a ell: era una dedicatòria de la ciutat a la màxima divinitat del panteó romà per la salvació de l'emperador.

Un emplaçament semblant podia haver tingut la inscripció dedicada a Cn. Baebius Cn. f. Gal. Geminus i la seua esposa Papiria C. f. feta pel seu fill Cn. Baebius Taurus, encara que no expresse en el seu text la preceptiva autorització decurional que hauria de tenir per tractar-se d'un monument de caràcter privat. [...] El que sembla segur és que ambdós n'eren ciutadans destacats. Els pedestals dedicats a particulars eren finançats per les pròpies famílies i en ocasions amb diners públics per decisió del senat local.  [...]

A través d'aquestes inscripcions coneixem tres de les famílies més destacades de Lesera: Baebia, Iulia i Papiria. Els avantpassats dels personatges que apareixen en aquestes isncripcions podien haver estat ciutadans itàlics emigrats o, més probablement, podien haver adquirit la ciutadania per ser membres de l'aristocràcia indígena local i haver-la rebuda per privilegis personals de líders de la política romana destinats a Hispania en època republicana o a principis de l'Imperi. Justament un dels privilegis més importants dels municipis amb dret llatí era que els membres de les élites de la comunitat que acomplien les magistratures municipals rebien per això la ciutadania romana. tal vegada siga el cas de la família Iulia, el gentilici de la qual permet considerar la possibilitat que el seu avantpassat rebés la ciutadania en temps de Cèsar o August. Pel que fa a Baebius, és un gentilici mlt freqüent a Hispània i particularment en la zona oriental de la província Tarraconense, on a ciutats com Saguntum és el d'una de les famílies més destacades i també un dels més nombrosos (Alföldy, 1977). Quan al gentilici Papiria, és l'únic que coneixem al País Valencià, però està ben documentat en general a Hispania (Abascal, 1994).

D'altra banda, el material de què estan llaurades aquestes inscripcions és majoritàriament calcària, però el monument dedicat a Cn. Baebius Cn. f. Gal. Germinus ho està en jaspi de la Cinta (Tortosa). També d'aquest 'marmor' dertosense està llaurada una inscripció del segle I dC conservada al Morrón del Cid (La Iglesuela del Cid, Terol), important jaciment situat a uns 20 km en línia recta de la Moleta (Navarro, 1994). El brocatello, com es coneix entre els marmoristes i erudits italians pel seu paregut amb un brocat d'or sobre fons roig, és una pedra calcària colorejada que s'explota a les pedreres de la Cinta i els Valencians i s'utilitza en el període imperial com a pedra ornamental i suport epigràfic. [...] De manera significativa, doncs, alguns membres destacats de la ciutat i el seu territori van triar aquest tipus de pedra procedent de la veïna Dertosa per a llaurar els seus monuments epigràfics."

I afegeix, a continuació:

"Segons hem vist, probablement amb August LESERA va entrar a formar part de la llista de ciutats hispàniques que va obtenir la categoria de municipi i els seus habitants van ser inscrits en la tribu Galèria."

A continuació parla del jaciment del Cid::

"El territori de LESERA a penes és conegut i cal pensar que ultrapassaria els límits comarcals i s'estendria també per terres terolenques. Un dels llocs habitats més destacats d'aquest territori devia ser el Morrón del Cid (La Iglesuela del Cid, Terol), important jaciment ibèric que continua ocupat en època romana on residia una destacada família de propietaris, els Domitii, que va deixar constància de la seua memòria en cinc inscripcions i almenys un monument funerari (Arasa, 1983 i 1987). Recentment, Corell (2005) ha plantejat la identificació d'aquest jaciment amb EDEBA, una de les ciutats esmentades per Ptolomeu encara no localitzades. Aquesta reducció descansa en la injustificada atribució a aquest lloc d'un ponderal de bronze trobat a Torrenueva (Ciudad Real) on s'esmenta la r(es) p(publica) Edebensium, i en dues inscripcions funeràries de Puertomingalvo (Terol) i Tortosa on figura el 'origo' dels difunts com domo Edeba i Edebensis, respectivament. Aquestes dues inscripcions proven l'existència del municipi esmentat per Ptolomeu com Adeba possiblement en territori de l'antiga Ilercavonia, en un cas prou semblant al de Lesera, però en absolut permeten determinar-ne la localització. El Morrón del Cid és un jaciment de reduïda extensió que no reuneix les característiques pròpies d'una ciutat i cal considerar-lo un nucli rural destacat, probablement un 'vicus' o aglomeració del territori del municipi més pròxim, Lesera. No hi ha, doncs, cap evidència, ni epigràfica, ni arqueològica, que permeta donar suport a tal hipòtesi. Possiblement el municipi de Edeba estava situat a la vall de l'Ebre, com la resta de poblacions esmentades pel geògraf alexandrí en territori ilercavó, i cal reconéixer que avui no tenim suficients elements com per a precisar el jaciment arqueològic a què correspon."

[ARASA, Ferran. La ciutat romana de LESERA. Les excavacions de 2001-2005. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno. Pàg. 53-97. Ajuntament de Forcall i Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.]


  Sarthou Carreres cita un parell de ciutats romanes per la nostra comarca:

"ADEBA.- Escolano la pone junto a Morella con otra ciudad llamada Atheca. Segura Barreda pesume si alguna de ellas correspondería a Ares, nombre que han podido suponer desciende de aras consagradas á dioses de la gentilidad. En la orografía catalana abundan mucho los collados llamados 'de Ares', palabra relacionada con la cría del ganado caballar y muladar.

BISBARGIS.- Diago, Golcio, Celario, Beuter, Escolano, Marca, LaFuente, Segura y muchos otros historiadores, coincidieron en que fuera la hoy Morella del Maestrazgo. Plinio la sitúa en los 14'50 grados de longitud y los 41'10 de latitud, y en tiempos de este geógrafo encabezaba la importante región de los brigaces (ciudadanos romanos del convento jurídico de Tarragona). El morellano Sr. Segura y Barreda sostiene y razona su arraigada opinión de que su patria no fue Adra-leuka sino Bisbargis; y fustiga á Cortés porque señala para sta antigua ciudad la moderna Forcall. Sin embargo, bastantes años después de publicar el Sr. Barreda su hermosa monografía, unos descubrimientos vinieron á apoyar la opinión del Canónigo. El catedrático valenciano y sabio arqueólogo Sr. Ferrer y Julve, nos dió á conocer el año 1888 los hallazgos de la meseta de la <<Masía dels Frares>>, de Forcall, consistentes en monedas ibéricas y romanas, teseras, camafeos y otros objetos que acusan allí la pasada existencia de antiguo poblado (de lo cual dijo un avance T. Llorente en 1887)."

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.154. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


 

Sarthou parlant de les vies romanes cita a tal efecte a Antonio Chabret, "Las vías romanas en la provincia de Castellón" ens diu que per la província passen quatre vies, i afegeix un plànol per on aquestes anirien:

"Cuatro vías romanas tenían su trazado en nuestra región, y éstas fueron:

1ª LA VÍA AUGUSTA, que iba desde 'Dertosa' á 'Saguntum'. [Mirant el mapa seria més o menys la carretera que passa per Sant Mateu, Salsadella, les Coves, Cabanes, la Pobla i Borriol]

2ª  VÍA DE LA COSTA. [segons el mapa fet per Huguet, prop de la mar, més o menys per la nacional N-340 i autopista A7, per Vinaròs, Benicarló, Alcalá de Xivert, Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, Castelló, Almassora i Borriana]

3ª La que desde CÉSAR-AUGUSTA (Zaragoza) pasaba por  Alcañiz y por Bisgargis é iba á enlazar con la Via Augusta en 'Intibilis'. [una mica més avall afegeix:] Prueban su paso por esta provincia los innumerables caminos que desde todos puntos afluían á Forcall. Y las ruinas, estudiadas en sus inmediaciones, hablan elocuentemente de la importancia que tuvo Bisgargis, que venía á corresponder con ocas diferencias, según manifiesta el Sr. Chabret, á la población acabada de citar. En Morella, dice, hay una tradición itineraria, y, paralela á la actual carretera que pasa cerca de Vallibona, trazábase la calzada romana. Bien es verdad que el mismo Sr. Chabret concluye este punto lamentándose de la falta de estudios é influencia de datos para llegar á la determinación y desarrollo de esta vía. [segons el mapa fet per Huguet, aniria per on va l'actual nacional N-232 que uneix Morella i Vinaròs, però de Morella a Alcanyís aniria per Forcall]

4ª La calzada antigua de Aragón, que partía de 'Saguntum', pasaba por 'Segobriga' [Segorbe] y por Teruel, é iba á Calatayud. [segons el mapa fet per Huguet, aniria per on va l'actual nacional N-234, que uneix Sagunt amb Terol, passant per Sogorb i Viver]

SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.189. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]


258 dC

En un mapa esquemàtic sobre l'expansió germànica a partir del segle II, es marca en aquesta data una incursió dels francs que venen des des voltants del Rhin a terres de l'Ebre. Més tard, serà quan

[DEVOS W. & GEIVERS R. Atlas Histórico Universal.  pàg. 33. Editorial Bruño. Madrid.]


324 dC

Durant el regnat de Constantino (311-337) es restableix la unitat de l'imperi (324) i concedeix tolerància al cristianisme. Més tard, durant el regnat de Teodosio (379-395), primer en Orient i després en tot l'imperi, proclama el cristianisme com religió oficial. Durant aquells anys hi va haver diverses fases d'anarquia militar, com per exemple els anys 192-193 on van haver quatre emperadors en un any, o entre 235 i 284 quan els emperadors a penes duraven després del seu nomenament militar, la majoria perquè eren eliminats. O entre 284 i 305 quan Dioclecià instaurà la tetrarquia: dos emperadors en Orient i Occident i dos césars.

[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]


325 dC

En un mapa esquemàtic sobre el cristianisme en l'Imperi Romà, apareixen els voltants de les terres de l'Ebre com a "regiones fuertemente cristianizadas antes del 325 (Concilio de Nicea)", i Tarragona com a una de les "principales comunidades cristianas (siglos I y II)", i diu que aquesta ciutat va patir "persecuciones bajo Decio (249 - 251) y Valeriano (257)". Finalment, també nombra a Orosio (s. IV-V) com un dels qui van propagar aquesta nova religió.

[DEVOS W. & GEIVERS R. Atlas Histórico Universal.  pàg. 30. Editorial Bruño. Madrid.]


395 dC

En finalitzar el regnat de Teodosio (379-395), que primer en Orient i després en tot l'imperi, proclamà el cristianisme com religió oficial, té lloc la divisió definitiva entre Orient i Occident.

[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]


476 dC

Deposició del darrer emperador romà d'Occident.

[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]


s.IV-V

Tant Arasa com Gamundi (veure en l'apartat dels visigots) ens donen informació sobre la troballa en Portell d'una peça de bronze molt interessant coneguda com osculatori. ( fins i tot inclou una foto):

"D'època tardo-romana només coneixem una troballa (als Ports), avui malauradament extraviada. Es tracta d'un objecte de bronze del tipus anomenat <<osculatori>>, procedent de Portell i pertanyent a la col·lecció de Senent (Álvarez-Osorio*, 1929, 8, núm. 24). Era una vareta amb una anella en un extrem i dos coloms afrontats a l'aire, amb un petit forat en el reforçament de la seua base (fig. 4 [de l'article]). Quant a la seua funció, una vegada descartada la seua utilització en l'antic ritual cristià, d'on prové el nom d'osculatori, avui dia les hipòtesis es divideixen entre les que els consideren simples objectes de tocador o mescladors-remenadors de perfums, i les que els atribueixen una funcionalitat litúrgica com a aplicador dels sants olis als malalts. De manera general, aquests objectes poden datar-se entre la segona meitat del segle IV i la primera del V (Arasa, 1991a, 203-206, fig. 2, 1996, 126).

[ARASA I GIL, Ferran. La comarca dels Ports des de la Prehistòria fins a l'alta Edat Mitjana. Actes de la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos Morella. Volum I. Pàg. 26. Serveis de Publicacions de la Diputació de Castelló. Castelló. 2000.]

*ÁLVAREZ-OSORIO, F. (1929): Amuletos (?) conocidos como "osculatorios" romano-cristianos, de bronce, hallados en España, Madrid. [CONSULTAR]

[En internet, buscant <<osculatoris>> n'hem trobat alguns i curiosament tots tenien en comú la presència de coloms, ja siga només un o dos, com el nostre]


prehistòriavisigots