PORTELL
(en
la prehistòria)
ANY
REFERÈNCIA
BIBLIOGRÀFICA
*Els documents que trobeu escrits en blau són els que s'han afegit a la secció recentment.
El Pliocè és l'última sèrie o època de l'era Terciària. Periodes interglaciars que acaben en la glaciació de Donau. Primer apareix l'Autstraelopithecus afarensis (Hadar, Etiopia), més tard, l'Homo habilis (Kenya). Totes dues espècies són depredadores. Usen còdols ("cantos rodados") i més tard, la fractura intencionada de pedres.
[DEVOS W. & GEIVERS R.
Els germans Piero i Alberto Angela, en el seu llibre divulgatiu de l'evolució "La extraordinaria historia de la vida" ens donen una excel·lent visió des de l'origen de la vida fins a nosaltres. A continuació fem un resum dels orígens de la nostra espècie.
L'estiu de 1978, al sud del Serengueti, en Tanzania, es va trobar un jaciment amb un rastre de petjades humanes de fa 3.700.000 anys, conservades gràcies a les cendres volcàniques que van caure damunt i les van deixar segellades. Son les famoses "petjades de Laetoli". Aquesta troballa constitueix un bon punt de partida per la història de la humanitat ja que les marques deixades en aquelles cendres volcàniques ens mostren individus, dos o potser tres, que caminaven de la mateixa forma que nosaltres. Sembla ser que eren Austraelopithecus afarensis (de Afar, on van trobar a Lucy). De fet, aquestes rastres se situen "en la frontera entre dos mons: es dirigeixen cap a l'espècie humana, deixant a la seua esquena la foscor de l'evolució".
Els Australopitecs, segons diuen els germans Angela, eren autèntiques "trituradores" vivents: és a dir, essers molt ben adaptats a alimentar-se de vegetals. En canvi, la dentadura dels habilis mostra una bona adaptació a menjar fins i tot carn amb regularitat. Per trobar vegetals no cal ser molt intel·ligent però per aconseguir carn s'ha de ser capaç de competir amb les preses (per caçar-les) o amb els predadors (per prendre'ls-les, com sembla que feien amb les preses que caçaven els perillosos lleopards i pujaven desprès als arbres i no consumien fins que passaren uns dies). Calia que tingueren un mínim d'estratègia, capacitat organitzativa i flexibilitat. Però, almenys inicialment, no els calia disposar de complexes estratègies de caça ja que aprofitaven també les carronyes que deixaven altres depredadors, i com les hienes, es provable que ells també vigilaren el cel en busca de senyals com el vol en cercle dels voltors. Encara que no van ser els primers en usar eines, sí sembla que van ser els que van aprendre a actuar sobre el medi i a trobar solucions a mesura que s'anaven trobant problemes. Usaven "choppers" i altres eines .
En els 6 ó 700.000 anys que van viure els habilis van evolucionar en el temps i també es van diversificar molt, i a partir de l'habilis va aparéixer l' erectus (això sí, falten encara troballes que demostren clarament quina va ser aquesta línia, perquè hi ha una petita "llacuna" de fòsils entre aquestes dues espècies, i és que com diuen els germans Angela: "Esto es porque el sistema ferroviario de la evolución está muy ramificado y se desarrolla en muchas direcciones, la mayor parte de las cuales van a perderse en oscuras terminales o en vías muertas".).
[ANGELA, Piero i Alberto. La extraordinaria historia de la vida. Pàg. 451-671. Ediciones Grijalbo. Barcelona. 1999]
No sabem si a la comarca vivia algun homínid en aquell moment. Sí pareix que en altres indrets del país s'han trobat jaciments interessants. Diu Gusi que "Pleistoceno Inferior. Hace menos de 2.000.000 de años, durante el llamado período Villafranquiense, las actuales tierras litorales de Almenara (Casa Blanca I) se hallaban ocupadas por algún grupo de homínidos de desconocida filiación arcantropina (suposadament, Homo habilis), los cuales ya poseían técnicas de trabajo de la piedra mediante el golpe, tallado y retoque intencionados de guijarros, a fin de obtener diversos y pequeños útiles necesarios a su modo de producción cazadora y depredadora."
[GUSI JENER, Francesc. La Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y Gente. Capítol VIII: "Prehistoria". Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Madrid. 1985.]
El portuguès Caria Mendes diu que no es possible determinar la data, ni tan sols aproximada, en que apareix l'Homo sobre la faç de la terra. Clàssicament es considera que l'home caracteritza i defineix l'Era Quaternària i tots els estudis semblen indicar que els més rudimentaris utensilis de pedra ja van ser fabricats fa 3.000.000 d'anys, data molt controvertida que representa el punt crític i més difícil de la Història de la Terra i de la Humanitat, i que amb els treballs de noves investigacions han ampliat fins a 4 i 5 milions d'anys.
L'Era Quaternària o Antropozóica divideix dos períodes: el Plistocè, edat geològica que va des de molt abans de la glaciació de Donau o Danubi, fa 2.000.000 d'anys, fins al final de la glaciació Würn, 8.500 a.C. Al Pleistocé es quan se desenvolupen els primats pre-humans, com l'Australopithecus (com la famosa Lucy) i dels primers amb l'etiqueta "Homo", fòssils, l'Homo habilis; i l'Holocè, que es considera el període de l'home actual, que equival als temps que seguiren al fi de la darrera glaciació (Würn).
[CARIA MENDES, J. As origens do homem. Bases anatómicas da hominizaçao. Pàg. 428. Ediçao da Fundaçao Calouste Gulbenkian. Lisboa.]
El Paleolític és el primer període de la prehistòria. Es divideix en Paleolític Inferior, Paleolític Mitjà i Paleolític Superior. El Paleolític Inferior es correspon a la darrera part del Pliocé (darrera part de l'era Terciària) i les dues primeres parts del Plistocè, ja dins de l'era Quaternària, Plistocè Inferior i Plistocè Mitjà. Durant el Plistocè Inferior es produeix la glaciació de Günz; i durant el Plistocè Mitjà, la glaciació de Mindel i la glaciació de Riss. Primer apareix l'Homo erectus (Kenya), i més tard, l'Homo sapiens arcaic (Gran Bretanya). Són caçadors i viuen en grup en cavernes, abrics rocosos i barraques de fusta o pells. La tecnologia de la pedra comença a tenir importància perquè es fan ja tallats bifacials. Es comença ja a utilitzar el foc. En quant a aquest Homo sapiens arcaic, a més de caçador es també recol·lector.
[DEVOS W. & GEIVERS R.
Així, fa 1.600.000 ó 1.800.000 anys, apareix el Homo erectus (nom enganyós perquè ja caminaven erectes des dels australopitecs, però clar, el seu descobridor l'any 1892, encara no ho sabia, i pensava que havia descobert "l’eslavó perdut entre l'home i el mono"). Eren caçadors però sobretot recol·lectors, i entre els seus enemics naturals estava el famòs "tigre de dientes de sable". L'erectus és un dels personatges centrals de l'evolució de l'home i es convertirà en en el protagonista indiscutible de l'escena durant més d'un milió d'anys, no només en Àfrica, on va arribar a coexistir amb australopitec i habilis, sinó també en Europa i Asia. Amb ell va començar de fet la migració d'homínids fora d'Àfrica. Ho va fer aprofitant un període interglacial (entre les glaciacions de Gunz i Mindel), i quan va tornar el fred (glaciació de Mindel: fa de 500.000 a 300.000 anys), en les latituds altes, a l'hemisferi nord, van haver d'adaptar-se, i és allà i en aquella època quan es troben les primeres llars de foc i les primeres cabanes. Tant en Italia, al sud de França i també en la gruta de l'Aragó (als Pirineus) i en Atapuerca s'han trobat jaciments amb indicis de la presencia d'erectus, es a dir, que també haurien pogut viure per ací per la comarca.
[ANGELA, Piero i Alberto. La extraordinaria historia de la vida. Pàg. 451-671. Ediciones Grijalbo. Barcelona. 1999]
A diferència de Gusi, Gil-Mascarell diu: "Si hi hagué homínids o no al País Valencià és una qüestió que no sabem, ni més ni menys. Ultra això, les condicions geològiques pròpies del nostre país són poc propícies a la conservació de les seues restes." Però també diu que: "Fa un milió d'anys, l'Homo erectus havia colonitzat tot l'Àfrica Austral, i van passar grups poc nombrosos al continent europeu. La pressió demogràfica d'aquests va ser molt dèbil i tan sols fa, aproximadament, 300.000 anys que podem parlar d'una col·lonització generalitzada d'Europa per part de l'home." (Aquests ja serien Homo sapiens)
I afegeix: "El nou nivell tecnològic es cristal·litza en un clima més rigorós que l'actual, que correspon a la penúltima glaciació (Riss). Els grups humans s'assenten en terrasses fluvials o a les vores dels llacs, buscant d'abrigar-se en cavitats naturals. A aquestes dates corresponen per a Europa les primeres restes de foc trobades, cosa que implica un avanç tècnico-cultural. No sabem si l'home era depredador o carnisser, tot i que hi ha evidències que tant el moll dels ossos com la carn, eren aprofitats habitualment en la seua alimentació."
"Les indústries corresponents a aquest llarg període, que coneixem amb la denominació de paleolític inferior, estan formades per eines de pedra de caràcter polivalent, constituïdes per còdols treballats, destrals de mà (bifaços) i ascles. A tot Europa, aquest substrat cultural se'ns apareix molt homogeni, amb petites adaptacions singulars als ecosistemes i territori. Existeixen dos grans corrents tècnico-industrials: un de bifaços, que anomenem acheulià (com el bifaç d'Orpesa); i l'altre, en el qual les eines es realitzen sobre ascles, que coneixem amb el nom de clactonià i taiacià."
"En la Cova del Tossal de la Font (Vilafamés) s'hi ha trobat les restes humanes més antigues del nostre país: un húmer esquerre i un fragment de coxal pertanyents a un tipus humà que antropològicament l'enquadraríem com a pre-neandertalià. Aquest jaciment i els dels Dubots a Benifallim i Penàguila i els indicis del Vinalopó i les esperances del de Bolomor de Tavernes de Valldigna [en aquell moment encara en excavació, caldria veure la publicació] ens apropen a la transició ente el paleolític inferior i el paleolític mitjà, període encara molt obscur."
[GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià. Capítol 1: "Prehistòria i Antiguitat". Pàg. 7-8. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. València. 1992.]
El Paleolític Mitjà, júntament amb el Paleolític Superior, està comprés dins del Plistocè Superior. És en aquest periode quan té lloc la glaciació de Würm I. És quan apareix l'Homo sapiens Neanderthal (Neanderthal, Alemanya). Són caçadors, pescadors i recol·lectors. Deixen mostres d'art rupestre i fan els primers enterraments. Les tècniques lítiques els permeten ja tenir puntes de fletxa de sílex ben treballades.
[DEVOS W. & GEIVERS R.
Entre els 300.000 i els 100.000 anys d’antiguitat, l'erectus accelera la seua transformació cap al sapiens i passa tant en Àfrica com en Europa i Asia. En Europa, l'erectus evoluciona cap al neandertal i serà, probablement en Àfrica on donarà el pas al procés que el durà al sapiens sapiens modern. El neandertal era, doncs, un Homo sapiens (però no sapiens sapiens, és a dir, un individu que "sap", però que no "sap que sap") i va predominar en Europa, i fora d'ella sobretot després de la glaciació de Riss (entre fa 250.000 i 125.000 anys), la més terrible que ha conegut l'home, i més concretament entre les dues primeres fases de la darrera glaciació, la de Würm (de fa 80-90.000 a 11.000 anys, encara que realment va tenir tres fases, Würm I, II i III, amb intervals càlids entre elles: un entre 60 i 55.000 anys i l'altre entre 35 i 32.000 anys). Així doncs, l'època dels neandertals es va estendre aproximadament entre els 85.000 i els 35.000 anys d'antiguitat. En certa forma, és un producte d'aquestes glaciacions. El professor Giacobini va dir: "Los neandertales vivieron, en definitiva, durante un tiempo muy breve: unos 50.000 años . Muchísimo menos que cualquier otro tipo de homínido anterior. Y sin embargo los conocemos mucho mejor que a los demás...". En la "Sima de los huesos" de Atapuerca es van trobar un munt d'ossos de neandertals. Sabem també que usaven un utillatge molt variat que s'inclou baix la denominació de musteriense. Fa 30.000 anys van desaparéixer en tot el món de manera molt brusca i inexplicable. Possiblement la causa va ser l'arribada dels sapiens sapiens des de Àfrica fa 40-35.000 anys.
[ANGELA, Piero i Alberto. La extraordinaria historia de la vida. Pàg. 451-671. Ediciones Grijalbo. Barcelona. 1999]
El Paleolític Superior es la part final del Plistocè, i acabarà amb el començament de l'Holocè, donant pas al Mesolític. En aquest periode tenen lloc les altres dues fases de la glaciació de Würm: Würm II i Würm III. Apareix, per fi, la nostra espècie: l'Homo sapiens sapiens, és el conegut home de Cro-Magnon (Cro-Magnon, França). Utilitzen utensilis fets de microlits però també d'os i de marfil.
[DEVOS W. & GEIVERS R.
Els sapiens sapiens de la època no eren tots iguals, sinó que existien, probablement, varietats i races, segons els llocs i les èpoques. La més famosa d'aquestes varietats és sense dubte, la del Cro-Magnon, la primera descoberta i que se sol utilitzar per designar a totes les poblacions modernes de l'època. De fet, els germans Angela, parlant de les pintures de Lascaux, de fa 17.000 anys, diuen: "Porque los hombres que pueblan la Tierra en aquel periodo son ya idénticos a nosotros. Es más: somos nosotros. Un recién nacido de estos sapiens sapiens, oportunamente educado, habría podido llegar a ser bioquímico, literato o agente de bolsa".
[ANGELA, Piero i Alberto. La extraordinaria historia de la vida. Pàg. 451-671. Ediciones Grijalbo. Barcelona. 1999]
En el libre, "Maestrazgo, laberinto de silencio" parla de les primeres pistes de l'home per aquestes terres. Diu:
<<Contemplando las oquedades rocosas de la zona de Ladruñán y Santolea y de las características del Barranco de Gisbert (o Gibert), en Mosqueruela, podemos imaginar cómo vivían los hombres que pintaron los animales y escenas de caza descubiertos. Respondiendo a una concepción mágica de la realidad, estos hallazgos evidencian la dependencia de los grupos humanos de la caza y de la recolección silvestre. Gentes itinerantes, que vivían de lo que la naturaleza les prestaba sin apenas transformación alguna, dejaron también sus huellas en los restos de materiales líticos hallados, por ejemplo, en la Cueva de los Toros, de Cantavieja, y en el Abrigo del Arquero, de Ladruñán. Estas manifestaciones pictóricas y los materiales encontrados corresponden a unas fases temporales que, según la terminología arqueológica, van desde el Epipaleolítico (4750 a.C.), pasando por un Neolítico-Eneolítico, hasta la Edad de Bronce, inclusive (2000 ó 1600 a.C.)
Las comunidades itinerantes, que conocerían muy bien los barrancos y las riberas de los ríos, iniciaban así una evolución histórica que pasará por el asentamiento progresivo en las zonas del territorio más fáciles para la vida. Así, y tras miles de años, llegaron a ocupar progresivamente los espacios más aptos para una actividad de caza y pastoreo, a la vez que consiguieron domesticar y controlar el ciclo de las plantas.>>
[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. pàg. 41. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]
Passades les glaciacions del Würm, el clima torna a estabilitzar-se. Després del Paleolític s'entra en la revolució del Neolític. En aquesta fase incloem l'Epipaleolític, Mesolític, Neolític i Eneolític. Economia productiva: ramaderia i agricultura; sedentarisme: organització tribal i vida comunitària en pobles. Apareix la ceràmica. Creencies religioses i culte. Hi ha migracions en Europa de pobles neolítics procedents del Pròxim Orient. Sembla ser que vindrien pel Mediterrani. S'introdueixen cultius com l'espelta (espècie de blat), les barraques es comencen a fer rectangulars i ja tenen eixades de pedra, i falç de sílex. És l'època dels megalits, la ceràmica de banda i vasos d'embut.
[DEVOS W. & GEIVERS R.
Es passa del paleolític al mesolític (12.000 a 10.000 anys abans de la nostra era), un període en que, entre altres coses, s'inventa l'arc; i després, al neolític (8.000 anys a C), amb el naixement de la ramaderia i de l'agriculura. Allà pel 10.000 a C, en Iran es troben restes de gossos amb característiques domèstiques, i en Israel es va trobar un nen enterrat amb un cadell de gos en un jaciment quasi de la mateixa època.
Aquests són els darrers períodes en que s'usarà la pedra perquè el descobriment dels metalls canviarà, una vegada més, les societats antigues.
[ANGELA, Piero i Alberto. La extraordinaria historia de la vida. Pàg. 451-671. Ediciones Grijalbo. Barcelona. 1999]
Les primeres proves documentades de presència humana en les nostres terres corresponen a jaciments arqueològics i pintures rupestres, que van des del període Magdalenià a l'Epipaleolític (fa de 10.000 a 6.000 anys), i després, al Mesolític (fa de 6.000 a 5.000 anys). Amb la millora del clima i de la tecnologia, aquests grups caçadors comencen a dominar els nostres barrancs, i la seva forma de caçar ha quedat prou documentada en les pintures rupestres de la Valltorta o Morella la Vella.
Diu Ferran Arasa que "La presència humana a la comarca es remunta al Paleolític Superior, quan els primers grups de caçadors-recol·lectors podien haver-se assentat de manera estable en contrades de clima més suau. Del final d’aquest període són les restes lítiques trobades en superfície a la Cova de la Balma (Sorita). Al Magdalenià s’han atribuït les peces de sílex trobades a la Cova de la Mola de la Todolella (Casabó i Rovira, 1987-88, 82-86, fig. 6). És possible que les restes lítiques de superfície de la Rourera de Vilafranca (Arasa, 1977, 262, fig. 4, 11-14; 1982, 17, fig. 2), i algun dels <<tallers de sílex>> sense troballes ceràmiques corresponguen a un d'aquests períodes del Paleolític Superior o l'Epipaleolític."
[A
Més tard, al Neolític, els grups d’arquers es van desplaçant pels barrancs, i d’aquesta època són les pintures que podem veure a la Covatina del Barranc de les Carabasses de Vilafranca.
Segons Mesado, l’arquèoleg que les va estudiar:
“Las pinturas de la Covatina, encajan en las dos últimas fases naturalistas (II y III) de Remigia [Ares], mientras que el resto de las naturalistas pertenece a esa fase final del Arte Rupestre del Neolítico Inciso”.
Es diuen pintures naturalistes perquè les escenes no només representen la caça sinó que a més, es representen escenes quotidianes, com vàries de les figures, que pareix que estiguen caçant serps. Al respecte, Mesado diu:
“De gran importancia conceptuamos las escenas de las pinturas ns. 10, 12 y 14, relacionadas con la caza de ofidios en estos parajes del altiplano de Vilafranca, reptiles que por su pequeñez habremos de suponer víboras...
Ya Gaspar Escolano (1560-1619) escribe que a Vilafanca ‘acuden los médicos y boticarios de Valencia por bivoras, para hacer la Triaca Magna; que recogiendolas las mugeres en sus cestillas en tiempo de frío, les valen mucho dinero’ (Escolano, 1610, 684)...
Tal depredación no es exclusiva de Vilafranca, ya que en el vecino pueblo de Castellfort -según consta en el “Llibre de Comptes” (de 1661 a 1721) de su Archivo Histórico Municipal- se practicaba igualmente: “Item. Paga per lo valor de 38 excursons que per ordre de Sa Magestat s’agafaren en lo terme de la present vila i per ordre del Consell se pagarán a un sou cada hu’ (Monferrer, 1983, 21).
El comercio viperino tuvo tanta importancia en ambas localidades dels Ports, así como renombre, que a los habitantes de Castellfort se les apoda ‘escurçons’, y a los de Vilafranca ‘taleques’, porque las víboras que cazaban ‘eran introducidas dentro de taleguillas’ (Monferrer, 1983, 21).
Ningún medicamento fue más sofisticado que la Triaca Magna, ‘antídoto fabuloso empleado contra toda clase de enfermedades y también para neutralizar los efectos de las picaduras de animales venenosos (...)
El elemento más poderoso que entraba en la composición de la Triaca era la ‘carn d’escurçó’ (Monferrer, 1983, 21)
¿Cabe pues, afirmar que la recogida de víboras por las mujeres de Vilafranca y Castellfort se practicaba ya en el Neolítico, como las escenas de la Covatina denuncian? Parece evidente que tal depredación no tenía un fin culinario, ya que más carne y menos peligrosidad ofrecen las grandes culebras bastardas [la que sol ser verda i més gran, ‘Manpolon monspessulanus’]“
I
acaba plantejant-se una sèrie de preguntes:
¿Por qué, pues, la ‘Vipera latastei’ [l’escurçó]?
¿Era ya usada en la confección de algún fármaco?
¿Su eficaz veneno era el utilizado por los cazadores
del Maestrazgo para emponzoñar la punta de sus flechas?
¿Por qué, justamente, ha sido una balma de
Vilafanca la que ha registrado este ‘ex novo’?
¿Es casual esta escena Neolítica en una zona del
país cuya depredación viperina alcanzó nuestro siglo?
¿Ha sido una tradición cinegética continuada, o
simplemente, el hecho de abundar las víboras ha llevado en determinados
momentos prehistóricos e históricos a su captura?
¿Estaban los altiplanos de Vilafranca poco frecuentados
por la fauna habitual del Arte Rupestre, obligando a sus habitantes a
cazar especies no cinegéticas?
[MESADO OLIVER, Norberto. Las pinturas rupestres de la “Covatina del Tossalet del Mas de la Rambla”, Vilafranca, Castellón. En Lucentum, vol. VII-VIII, Universidad de Alicante, pág. 35-54]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és la Cova de Lumero, d'adscripció Neolítica-Eneolítica.
"El cingle que s'alça a la banda esquerra de la Rambla de Sellumbres a poca distància de la desembocadura del Barranc de les Carabasses, té una sèrie de cavitats de poca fondària. En primer lloc hi ha una coveta de baixa altura amb grans blocs caiguts que l'obstruexien en part i una petita terrassa al davant. A continuació es troba la Cova del Lumero, de boca alta i estreta, d'uns 10 metres de fondària, amb el terra en pendent cap a l'exterior i un tancat de pedra seca a l'entrada. Després hi ha una altra cova de boca petita amb una sala més ampla i uns 10 metres de fondària. Finalment, es troba una altra cova allargada de poca fondària amb alguns blocs caiguts. Els materials aqueològics es troben en el vessant, entre les coves i la rambla."
[Ferran Arasa i Gil. Web de la Conselleria]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és l'Abric del Turó de la Barcella, d'adscripció Neolítica-Bronze.
"La Rambla Sellumbres travessa estets paratges al terme municipal de Portell de Morella. Ací, s'obrin nombroses línies d'abrics de difícil accés. En un d'ells, pròxim al terme municipal de Cinctorres, al marge esquerre de la rambla, s'ha localitzat un pany de paret amb pintures rupestres. L'abric té una boca pseudocircular d'uns 4 metres d'altura i una profunditat d'uns 6 metres. El terra present aun fort pendent cap a l'exterior, el que no ha permñes la conservació del sediment. Al costat de l'entrada, a la paret esquerra, apareix un petit conjunt pintat en el qual poden apreciar-se dues alineacions paral·leles horitzontals de punts, com si fossen digitacions, formades per 8 elements cadascuna, amb una longitud total d'uns 10 centímetres. Un poc més lluny (15 centímetres) existeixen dues digitacions. A la resta de la cavitat no hem detectat cap altra manifestació artística."
[Pilar Ulloa Chamorro. Web de la Conselleria]
Finalment, ens fem ressó del que diu Fidel Puig, en el seu llibret sobre l'Angresola:
"Prehistoria. Restos de cerámica, con incisiones grabadas por las uñas. Vasijas. Sílex varios como utensilios. Huesos de animales de la época Neolítica y hachas de piedra de basalto han sido encontrados en su término, en abrigos y cuevas: del Turcacho (un cráneo prehistórico hallado en el siglo pasado), Bonifacio, de la Virgen, de Matutano (llamada así porque don Luis se dedicó a buscar tesoros, y en los escombros hallé restos de huesos y petrificados y una olla rota; tal vez al no encontar oro dejaron los restos en la entrada), Puntales del Moro y de la Peña del Morrón, túmulos profanados en el Mas de la Loma, Fuente los Chorrillos, abrigos del Aragüet (donde fue encontrada una flauta de hueso por Rafael Alcón <<Valero>>, guardada en la mansión de las Notarias). Un menhir en la zona S-E del Puntal del Morrón del Cid (zona de la Martorella) nos podría dar tal vez indicios de la cultura Megalítica. Pinturas rupestres no he encontrado a pesar de que en términos vecinos sí las hay de arte rupestre levantino. Perteneciente a la I Edad del Hierro fue el hallazgo de un hacha plana, con muñones diminutos y lados casi paralelos. Podemos pues anticipar cultura de este término desde mucho antes del IV milenio hasta el siglo III a.d.C. que aparecen escritos, es ya HISTORIA."
[PUIG IZQUIERDO, Fidel
Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos.
pàg. 14.
Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991
I afegeix una sèrie de troballes esporàdiques en el seu poble:
"23. HALLAZGO SIN PROCEDENCIA CONCRETA I. P. Bosch cita en 1923, como procedente de su término municipal, un cuchillo de sílex blanco, de 14 cm. de largo, que se encontraba depositado en el Museo de Historia Natural del Instituto de Enseñanza Media de Castellón (Bosch, 1923, p.27 y Atrian y otros, 1980, p.166, nº317).
31. LA RAMBLA DE LAS TRUCHAS I. No muy lejos del caserío de La Puebla de San Miguel, junto a La Rambla de las Truchas y al pie del banco calizo que la ciñe, a unos 1.120 m. de altitud, se encuentran fragmentos de cerámica fabricada a mano, de factura grosera, lisa, y algunos restos líticos informes. Podría tratarse de un pequeño establecimiento al aire libre del Eneolítico.
34. LA CUEVA MATUTANO. Pequeña cavidad que se abre en el banco calizo, en la margen izquierda del Barranco de San Antonio, a unos 1.160 m. de altitud (Atrian y otros, 1980, p. 167, nº 319). Según testimonio de F. Puig de La Iglesuela, recibe este nombre por el hecho de que L. Matutano, rico hacendado de esta población, practicó en ella una excavación a principios de siglo. En el depósito de tierra existente junto a su entrada, procedente de esta excavación, aquél pudo recoger algunos fragmentos de cerámica fabricada a mano y decorada con incisiones, al parecer pertenecientes a una misma vasija. Podría tratarse de un enterramiento del Eneolítico.
37. LA CUEVA DEL TURCACHO. Situada sobre el Barranco del Peral, en el banco calizo y a unos 1.200 m. de altitud, presenta una entrada pequeña, pero es de gran profundidad y de gran interés espeleológico (Obarty y Garay, 1978, p. 28). En ella se encontró, en 1854, un cráneo prehistórico que fue enviado a la Exposición de París de 1878 como representante de la crania española: <<(...) está mucho más fosilizado y es indudablemente más antiguo que los otros restos aragoneses, es de un hombre viejo, con herida cicatrizada en el parietal derecho y con la bóveda más plana que sus paisanos, lo que le da el acortamiento de sus índices de altura y mayor ensanchamiento que ellos, aunque su forma elíptica es conservada por la mayor anchura de la frente, todo lo cual permite destacarle de los levantinos y aragoneses típicos de las tierras bajas y litorales (Hoyos, 1947, p. 207).>> Debió pertenecer a un enterramiento del Eneolítico o de la Edad de Bronce."
[PUIG IZQUIERDO, Fidel
Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos.
pàg. 25-29.
Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991
