La política segons Arthur Miller



La política segons Arthur Miller
Article publicat en El Temps
Núm. 967

La nit del 26 de març de 2001, a Washington, Arthur Miller, un dels dramaturgs més prolífics i més premiats dins i fora dels Estats Units, va pronunciar la Conferència Jefferson que, anualment, organitza el National Endowment for the Humanities. El fet de ser triat per a impartir-la és considerat com un alt honor que, a més, tan sols pot ocórrer una vegada a la vida. Miller va aprofitar l'ocasió per exposar les similituds entre la política i l’art d’actuar ("On Politics an the Art of Acting"). Les observacions de l’autor novaiorquès sobre aquestes arts que considera bessones, han vist la llum en català gràcies a la traducció de Ramon Folch i Camarasa. L’edició catalana, a més, té el valor afegit de l’ epíleg escrit pel periodista Francesc-Marc Álvaro, que, sota el títol "El teatre de baixa intensitat que ara es fa", analitza la política de Catalunya i d'Espanya.

El discurs de Miller
Segons el dramaturg, sempre hi ha hagut líders-actors, però en el nostre temps, la televisió ha provocat un canvi enorme: milions de vides es troben envoltades per les arts del teatre. La política sempre ha estat teatral, el problema ha arribat quan els polítics han començat a sobreactuar i s’han desdibuixat els límits entre realitat i ficció. Com diu que passava amb Ronald Reagan, molt criticat per la seua incapacitat per distingir entre les pel·lícules que havia vist i els esdeveniments reals en els quals havia participat, la gent es troba sotmesa cada dia a les persuasions d’uns professionals que, a més, han estudiat la tècnica de substituir el seu caràcter per un altre.
Aquesta primera referència a un polític nord-americà no ha és gratuïta. De fet, Reagan és recordat com el primer actor professional elegit president dels Estats Units. Miller, però, hi analitza les arts interpretatives de Roosevelt, Bush, Gore, Eisenhower i Clinton, entre d'altres. I afirma que, en un país on cada vegada va menys gent a votar, el que és important és que el candidat resulte persuasiu, i no pas allò que ens persuadeix. La conclusió –o l’argument del discurs- és que els líders polítics d’arreu del món saben que per a governar han d’aprendre a fer d’actors, i que per a mantenir el lideratge calen els artificis de la il·lusió teatral.
Potser una de les afirmacions més impactants del llibre –escrit abans dels fets de l’11 de setembre- en quan diu que “el fonament bàsic del poder polític és el fet que el líder està disposat a recórrer a la violència, si cal”. N’hi ha prou, diu, amb repassar la llista dels qui normalment els nord-americans consideren “grans presidents” per comprovar que tots van ser líders en guerra: Washington, Lincoln, Jackson, F.D. Roosevelt.

Reaccions
Encara que les paraules del escriptor tenen habitualment –en els últims anys- més ressò a Europa, aquest discurs sí que va generar la controvèrsia esperada. Segons la premsa conservadora americana, Miller va aprofitar l’ocasió per fer un atac contra Bush, Gore, la cort suprema i la premsa. Durant una hora, afegien, el conferenciant va criticar les passades eleccions a president dels Estats Units, en les quals, els dos candidats, Bush i Gore, pretenien mostrar-se com a gent normal, quan, en realitat, són part de l’elit política americana. Una de les principals acusacions va ser usar el marc de la conferència per fer un atac, ferotge i fora de lloc, contra el Partit Republicà. La veritat és que de les poques coses que podríem retreure a Miller en aquest petit assaig és l’admiració –quasi idolatria- que sent per Franklin Delano Roosevelt, encara que el mateix Miller conega i denuncie fets tan dramàtics com la no-intervenció del govern presidit per Roosevelt en la guerra civil de 1936, i la negativa a deixar entrar a Amèrica el vaixell St. Louis carregat de refugitats jueus –homes, dones i infants- que van haver de tornar a l’Alemanya nazi i al seu destí fatal. En aquest punt, el lector intenta veure una explicació racional a l’actitud d’admiració persistent de Miller envers Roosevelt. L'únic que trobarà és, al meu parer, un director d’escena enlluernat per l’estrella del repartiment.

L’epíleg –quasi- domèstic
L’edició catalana de La politica i l’art d’actuar té una portada semblant a l’americana –amb els presidents amagats sota unes ulleres de sol que recorden els Blues Brothers que cantàven allò de "Money (That’s what I want)" o els presentadors –o hauríem de dir expresentadors?- d’un conegut programa de televisió.
La principal diferència amb l’edició en anglès és l’anàlisi que el periodista Francesc-Marc Álvaro fa de la política catalana i espanyola en l’epíleg del llibre. I és una bona manera de celebrar que, amb aquest, Edicions La Campana ja ha publicat 200 números.
El teatre de baixa intensitat que ara es fa comença amb el recordatori de la caiguda del teló que es va produir l’any 1975 i, de seguida, trobem Franco etiquetat com un "figurant mediocre que va arribar a primer actor perquè agafava bé el sabre i li anaven bé totes les gorres de plat". Els lectors interessats per la política domèstica hi veuran desfilar primers actors de la política catalana com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i –no podia faltar- Josep Tarradellas, un primer actor amb, en paraules d’Álvaro, una composició extraordinària del president d’una Generalitat inexistent, que avançava sobre un guió improvisat, talment el film Casablanca, i amb la famosa frase “Ja sóc aquí” com un dels punts culminants de l’obra.
Jordi Pujol, Artur Mas, Carod-Rovira, Duran Lleida, Josep Piqué, entre altres polítics catalans, són diseccionats d’una manera molt directa pel periodista. Fraga, Felipe González, Guerra i Aznar passen també pels raigs X del periodista. De segur que el lector trobarà a faltar algun polític en actiu (o inactiu), però l’epíleg que ens han regalat els editors de La Campana no ocupa més de quinze pàgines i no hi podrien estar tots. Això sí, ni en l'assaig de Miller ni en l'epíleg d'Álvaro trobarà cap dona. El mateix lector haurà de reflexionar i extraure'n les pròpies conclusions. Amb tot, hi ha una aparent taca que pot fer pensar al lector, en un principi, que l'epíleg no és del tot complet: es fa difícil pensar que els polítics valencians i de les Illes, acostumats a interpretar sainets, no meresquen ni una línia ni un pensament. La intenció, potser ha estat ben diferent. Com diu Miller, l’obra que no té cap personatge als qual puguem adherir-nos no té futur.

Josep Manuel Martínez Polo
martinez.polo@ua.es