D’UN TEMPS, D’UN PAÍS



Alfons Cucó, Roig i blau. La transició democràtica valenciana, Tàndem Edicions, "Arguments", València, 2002.

La publicació, per part de l’editorial Tàndem Edicions, de Roig i blau del catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València Alfons Cucó, és una contribució imprescindible per a conèixer la transició valenciana. Roig i blau tracta de reconstruir un procés històric únic, intens, contradictori, esbojarrat i irreflexiu. Aquesta reconstrucció ha estat feta amb rigor i professionalitat i permet al lector conèixer, des de l’òptica del valencianisme, els fets i els agents principals d’aquesta època més enllà del que mostraven els mitjans de comunicació.

Un país obscur

Cucó reflexiona sobre les aspiracions a una societat lliure i a una autonomia política digna de tal nom i el propòsit de bastir una cultura moderna en valencià, que en els últims anys de la dictadura franquista i els primers de la transició s’havien convertit en motor del progrés del país. Davant la possibilitat que el País Valencià es decantara majoritàriament per opcions polítiques d'esquerra, Abril Martorell i M. Broseta van auspiciar una maniobra d'estigmatització de les esquerres i del valencianisme. Aquest pla es va beneficiar del suport dels mitjans de comunicació (amb el diari Las Provincias com a arma politicomediàtica) i la col·laboració en uns casos perplexa i en d'altres irada, de bona part del poble valencià, instal·lada còmodament en una visió autocomplaent del "regionalismo bien entendido", que "produí una allau de violència induïda, gairebé unilateral, que ha marcat un període de la vida civil valenciana i que ha contribuït, si més no, a una profunda i llarga inflexió en les terres valencianes dels valors de la cultura i la democràcia".

Com si d’una bona història anglesa es tractara, hi ha actors, entre els quals el mateix autor, que van teixint la trama d’una època marcada pels ideals, l’esperança pel futur i les ganes de llibertat, però també per les debilitats, la crispació i les renúncies. Els lectors menys familiaritzats amb la història recent de València coneixeran de primera mà els fets de personatges com l’opinion maker Maria Consuelo Reyna, l’advocat Emilio Attard i el tàndem Abril Martorell-Broseta. Els lectors protagonistes de l’època tornaran a reviure, amb un mig somriure, o potser amb els ulls tristos pel país que podria haver estat, el pragmatisme fora mida de Joan Lerma, les paraules de Pilar Brabo o les columnes que en el diari Avui feia, abans de convertir-se en qui es va convertir, Amadeu Fabregat.

El camí que queda

Roig i blau és un obra magnífica i, per això, necessitada de continuïtat. Els lectors voldran conèixer amb el mateix rigor i quantitat de documentació la resta dels fets de la nostra història recent: els governs del PSOE, el regionalisme blaver, l’ascens del PP. En fi, la història d'un país. Un país, en paraules d'Ernest Lluch, "sense la política que voldríem, però no un país sense política".

J. Manuel Martínez Polo