La síndrome Houellebecq



Michel Houellebecq
Plataforma
Traducció de Sergi Matarín López
Empúries / Anagrama, Barcelona, 2002
346 pàgines / 15,81 euros
El protagonista és un funcionari madur amb una existència gris i poques aficions: mirar algun programa de televisió i masturbar-se en els peep-shows quan acaba la jornada laboral. Després de la mort del seu pare s’apunta a un viatge organitzat a Tailàndia. Un viatge al fons de la Disneylàndia de l’amor.

Us han recomanat el llibre Plataforma del francès Michel Houellebecq (un anglès el pronunciaria Wellbec). La recomanació pot haver estat: escrita (un lloc destacat en el rànquing de vendes, un elogi en l’ABC, una entrevista en un suplement cultural), boca-orella (una companya de feina diu que un amic diu que és molt bo) o visual (l’editor ha decidit invertir una mica de diners en publicitat i col·locar-lo en les prestatgeries preferents del Carrefour, una muntanya de llibres en l’FNAC). Siga com vulga, decidiu saber una mica més d’aquest escriptor i feu una cerca amb el Google. D’entrada hi ha un fum de comparacions, més o menys encertades: Charles Bukowski, Louis Ferdinand Céline, Douglas Coupland, José María Fonollosa, Todd Solondz, etc. En els fòrums d’opinió i en els weblogs us trobareu un desagradable excés d’informació en què predomina una concepció futbolera de la literatura. I Houellebecq no és Johan Cruyff o Louis van Gaal. És un trobador del segle XXI, un novel·lista d’èxit i un poeta cínic i neuròtic que també ha editat un parell de compactes en què, de la mà del grup Eiffel, ens recorda vagament Gainsbourg.

Plataforma no és tan sols una novel·la amb escenes de sexe molt explícites, repugnant, pessimista, pornogràfica i amb afirmacions implacables i provocadores, demagògiques, a vegades, i molt argumentades, d’altres. També és una novel·la romàntica (sí, heu llegit bé, romàntica), sorprenent i molt actual. Tot depèn dels ulls del lector.

Amb Houellebecq podeu pensar que passa el mateix fenomen que va ocórrer a la fi dels vuitanta amb el grup musical Pixies: un primer lliurament de material arravatador, contundent, original i sorprenent (Extension du domaine de la lutte, en el cas de l’escriptor; Come on Pilgrim, el grup musical) que commociona la crítica i a tots els necessitats de carn fresca. El segon lliurament (Les partícules elementals –Houellebecq– i Surfer Rosa –Pixies–) rep un parell de distincions, la majoria de la crítica parla meravelles de l’obra i un grupet d’avançats passeja visiblement sota el braç la icona de la modernitat per bars, cafès i llocs de reunió. Quan arriben els següents productes el públic buida les prestatgeries de El Corte Inglés i els crítics i els sabuts de cafetí polvoritzen l’obra amb afirmacions d’aquest caire: “ja no són tan bons, ja és el mateix de sempre, no evoluciona, es limita a repetir una fórmula ja coneguda, etc.”. Aquesta gent pateix la síndrome dels Pixies.

En aquest país –i en molts altres d’aquest món occidental– hi ha la tendència natural d’aplicar la màxima científica que diu que tot allò que puja cal fer-ho baixar. I en la vessant artística, als autors i als grups considerats (en un principi) de “culte”, no s’escatimen els esforços per baixar-los del núvol quan comencen a guanyar alguna cosa (diners, reconeixement, aplaudiments). Això és la síndrome dels Pixies. Ara és la síndrome Houellebecq.

Josep Manuel Martínez Polo
martinez.polo@ua.es