Danilo Dolci, reivindicador

dels drets dels pobres

per

Llorenç Vidal

.

Davant les situacions d'injustícia i d'explotació hi ha quatre postures possibles: col.laborar amb la injustícia i l'explotació, passar-ne  -el típic "m'enfotisme" mallorquí-, ofuscar-se i reaccionar violentament o mantenir la calma i actuar d'una manera constructiva i no-violenta.

Acaba de morir una persona que, en front del panorama de misèria en el qual es trobava una part de la germana illa de Sicília en els anys que seguiren a la segona guerra mundial, va decidir emprendre la reivindicació de la justícia i dels drets humans a través de la quarta via, coneixedor  -com afirma Walter Dirks-  que "a un continent altament organitzat, molt sensible a qualsevol pertorbació, les transformacions majors vendran poc a poc en una cadena de petites reformes concretes i radicals i no a través d'una revolució violenta i destructora. Per molt revolucionària que sia la meta, les passes han de ser mesurades durant el llarg camí cap a una transformació de la mentalitat i la reforma de les estructures actuals".

Es tracta de Danilo Dolci, nascut a Trieste l'any 1924 i mort a Partinico el passat 30 de desembre de 1997.

Individu més d'acció que de teoria, "sociòleg, poeta i sobretot representant del pacifisme italià de postguerra", com el defineix Salvatore Aloise, és l'exponent d'una vertent activa del combat no-violent contra la marginació dels "contadini" sicilians, combat no-violent que du a terme per mig de manifestacions pacífiques, marxes de protesta, vagues de fam, etc., activitats totes elles de signe no-violent organitzades i desplegades amb el doble objectiu d'una reconstrucció social alternativa, d'una part, i d'obligar els poders públics a resoldre positivament les miserables condicions de vida de les poblacions més pobres de Sicília, de l'altra. Trappeto, Partinico i Palerm són diferents moments de la seva trajectòria d'activista.

Lanza del Vasto, a la seva "Technique de la non-violence", després de dibuixar-lo com a bondadós, senzill i prudent, comenta que "la rehabilitació dels pobres a la qual ell s'entrega pel sacrifici de la presència i perpètua disponibilitat enmig d'ells, pels dejunis i per les crides de socors en tot el món, s'acosta a les empreses de l'Abbé Pierre i del Doctor Schweitzer, que podem lligar a la història de la no-violència revolucionària".

Dedicat preferentment a l'estudi de les causes, problemes i possibles solucions a la misèria, va crear el "Centre d'Estudis i Iniciatives" i promogué l'acció reivindicativa per mètodes pacífics, convençut, com estava, que "quan el poble demana una reforma concreta, les autoritats no poden ja seguir tranquilament deixant les coses com abans". Ell, per exemple, va "inventar" la "vaga al revés" quan, amb un grup d'aturats va començar a construir una carretera necessària pel poble que havia estat ja aprovada i finançada pel govern italià i que  -tal volta per la mala administració, tal volta per desídia, tal volta qui sap per què-  romania encara com a simple projecte.

Potser alguns  -els qui troben "emperons" a tot-  objectaran que els seus plantejaments són vàlids "in situ" i que no són trasplantables a altres latituds de la geografia de la pobresa, a lo qual se pot replicar que, una vegada adaptat a cada circumstància, sí ho és el seu procediment no-violent de feina i d'actuació.

El Mahatma Gandhi i Martí Luther King  -per citar els dos pacifistes no-violents més destacats de la nostra centúria-  en la seva acció no-violenta (vegeu la "Historia del pensamiento pacifista y no-violento contemporáneo" d' Eulogio Díaz del Corral, Edit. Hogar del Libro, Barcelona) partiren d'una visió religiosa de la vida, neohinduista i interconfesional en el primer i cristiana evangèlica en el segon. Dolci arriba a la no-violència a partir d'un plantejament agnòstic. I és que el pensament i l'acció no-violents són un punt de convergència de les gents de bona voluntat, independentment de les seves creences, sempre que aquestes repectin els drets humans.

Per cloure aquest breu homenatge i com a testimoni de la filosofia pràctica de Danilo Dolci traduesc aquí aquest fragment, publicat en reproducció autògrafa pel periòdic "Citoyens du Monde" i que és tot un lema i tot un testament:

"En aquest món que és una escola d'assassinat ben organitzada i sovint hipòcrita, jo no mataré voluntàriament mai a cap dels meus germans; el meu deure és servir, el meu lloc està amb els més humils, amb els més dèbils. Jo vull cooperar amb la vida... jamai amb la mort".

Llorenç Vidal

(Última Hora, Palma de Mallorca, 24 de març de 1998)

* * *

* * *

E-mail:

ahimsadenip@yahoo.es