.

 

Miquel Costa i Llobera:

El Pi de Formentor

El Pino de Formentor

 

El emblemático poema "El Pi de Formentor" del poeta mallorquín Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma de Mallorca, 1922).

Poesía mallorquina y versión castellana.

 

 

Eulogio Díaz del Corral: Evocació del Pi de Formentor / Evocación

del Pino de Formentor ( Ponent, cuadernos literarios, II etapa, nº 3,

Mallorca - Cádiz, 1975)

 

"La más perfecta obra de la poesía mallorquina" (Gaspar Sabater: "El renacimiento literario en Mallorca". Panorama Balear, n.º 37, Palma de Mallorca, 1954).

.

"Composició de ressons cosmopolites, esdevinguda símbol del seu art... En redactar les estrofes d'El Pi , cerca la paraula escollida per a la justa expressió poètica que reclamen el tema i aquells moments d'inspiració. Amb fidelitat al paisatge mediterrà classitzant, ordena els mots amb espontaneitat i coherència, fent que la dignitat literària d'un bell mallorquí canalitzi el curs de les idees" (Bartomeu Torres Gost: "El Pi de Formentor. Edició políglota commemorativa del centenari de la seva redacció". Palma de Mallorca, 1975).

.

"El Pino de Formentor se reviste de una gran potencia ejemplar, ascética y educativa" (Llorenç Vidal: "El Pino de Formentor como modelo educativo", PONENT, cuadernos literarios, n.º 3, II etapa, Mallorca - Cádiz, 1975).

 

El Pi de Formentor

 

Electus ut cedri

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font l'immensa mar.

 

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

 

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida, oh noble sort!

 

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

 

Miquel Costa i Llobera

 

(Versió de 1907)

 

+

 

El Pino de Formentor

 

Electus ut cedri

 

Hay en mi tierra un árbol que el corazón venera:

de cedro es su ramaje, de césped su verdor;

anida entre sus hojas perenne primavera,

y arrastra los turbiones que azotan la ribera,

añoso luchador.

 

No asoma por sus ramas la flor enamorada,

no va la fuentecilla sus plantas a besar;

mas báñase en aromas su frente consagrada,

y tiene por terreno la costa acantilada,

por fuente el hondo mar.

 

Al ver sobre las olas rayar la luz divina,

no escucha débil trino que al hombre da placer;

el grito oye salvaje del águila marina,

o siente el ala enorme que el vendaval domina

su copa estremecer.

 

Del limo de la tierra no toma vil sustento;

retuerce sus raíces en duro peñascal.

Bebe rocío y lluvias, radiosa luz y viento;

y cual viejo profeta recibe el alimento

de efluvio celestial.

 

¡Árbol sublime! Enseña de vida que adivino,

la inmensidad augusta domina por doquier.

Si dura le es la tierra, celeste su destino

le encanta, y aun le sirven el trueno y torbellino

de gloria y de placer.

 

¡Oh! sí: que cuando libres asaltan la ribera

los vientos y las olas con hórrido fragor,

entonces ríe y canta con la borrasca fiera,

y sobre rotas nubes la augusta cabellera

sacude triunfador.

 

¡Árbol, tu suerte envidio! Sobre la tierra impura

de un ideal sagrado la cifra en ti he de ver.

Luchar, vencer constante, mirar desde la altura,

vivir y alimentarse de cielo y de luz pura...

¡Oh vida, oh noble ser!

 

¡Arriba, oh alma fuerte! Desdeña el lodo inmundo,

y en las austeras cumbres arraiga con afán.

Verás al pie estrellarse las olas de este mundo,

y libres como alciones sobre ese mar profundo

tus cantos volarán.

 

Miguel Costa y Llobera

 

(Versión castellana del autor en Líricas, 1899)

 

* * *

 

Els texts mallorquí i castellà han estat presos / Los textos mallorquín y castellano han sido tomados de Miquel Costa i Llobera: "EL PI DE FORMENTOR. Edició políglota commemorativa del centenari de la seva redacció. Comentari i transcripció per Bartomeu Torres Gost". Palma de Mallorca, 1975.

 

* * *

 

 

* * *

 

E-mail:

ahimsadenip@yahoo.es