CIUTAT PERDUDA: ATHANAGIA IBERICA

 

 

Història i localització d'una "Ciutat Perduda" al centre de Cataluña.

Síntesi de cadascun dels capítols del llibre:
Introducció

El llibre "ATHÁNAGIA", inclou dues recerques certament importants fonamentada en l'analisi dels topònims de dues comarques oblidades al bell mig de Cataluya:

La Numància catalana

"Athanàgia era una ciutat ibèrica de la Catalunya central que va ser assetjada i derruïda pels romans l'any 218 aC. Al llibre Els fets d'armes de Jaume I és recordada pel seu heroisme i pel seu cabdill Lleoner.

Athanàgia, o Atanagrum, va entrar a la llegenda, però va restar il•localitzada. L'escriptor Jaume Clavé Cinca descobreix en questa obra que aquest indret correspon a Sanaüja (Segarra), i ens sorprèn amb les seves teories: >i>Els ibers ja parlaven català, l'origen del nom de Catalunya..."
(Resenya bibliogràfica del setmanari Catalunya Cristiana, 25 de set. 2008).

La primera, i principal tasca de l'autor Jaume Clavè, fou ubicar l’emplaçament exacte de l’antiga Athanàgia dels pobles ilergets (pels romans nomenada "Atanagrum"). La seva localització ha estat fins ara una tasca insuperable per la resta d'historiadors que no havien nascut en aquestes zones de la Catalunya central, i per tant poc avessats en el domini dels topònims, que són el pal de paller d'aquesta exahustiva recerca. Això resta ben demostrat als capitols del llibre que sintetitzarem envers la "Ciutat Perduda" dels ibers al centre de Cataluña.

La segona, és establir la contrada bressol de l’origen del nom de Catalunya, i s'assoleix mitjançant el topònim Setelsis, que fou l’antiga capital dels lacetans. El llibre "ATHANÀGIA" a més a més, analitza molts altres topònims, petits o grans, que aporten informacions insospitades sobre el passat més llunyà del nostre país, com el convenciment que el català ja era la llengua natural de Catalunya molt abans de l’arribada dels romans.

L'autor Jaume Clavé, tal com es demostra a bastament, identifica i ho presenta al seu llibre, una important ciutat prerromana al centre de l'actual Catalunya que fou arrasada pels romans, la qual els historiadors en intentar ubicar- la i identificar-la, havien respectivament proposat Sanaüja, a l'igual que molt diverses altres poblacions, entre les quals: Manresa, Berga, Tàrrega, Lleida, Santa Coloma de Queralt, Sanaüja, Tornabous i fins i tot Ainsa, Boltanya i Pamplona.
Segons es demostra Athanàgia efectivament es correspon històricament y toponímicament parlant, amb l’actual poble de Sanaüja, llindant amb la comarca del Solsonés per ponent perquè és comarca de la Segarra. La ciutat de Guissona que li és propera actualment ja està demostrat que fou la seva gran capital en la Catalunya central. Identificar altra vegada Athanàgia a Sanaüja vol dir que calia haver donat raó als molts investigadors que en el passat també havien proposat Sanaüja a l'hora de ubicar la ciutat perduda dels ilergets, Athanàgia.

El llibre, a més a més parla també dels antics lacetans del Solsonès, demostrant de passada que la seva capital Setelsis, avui Solsona, era també la principal capital catalana abans de l'arribada dels romans, posant de manifest que el nom Setelsis i lacetans va originar l'actual nom de Catalunya. Aquesta afirmació supera en escreix les donades fins ara i que l'autor coneix prou bé. Es més, es palesa que la resta de teoríes fins l'actualitat romanen sense confirmar.

Aquesta afirmació supera en escreix les donades fins ara i que l'autor coneix prou bé. És més, es palesa que la resta de teories fins a l'actualitat romanen sense confirmar. Tot i així s'imposen els arguments que recolzen els avantatges del Mons Lacetanus ( Mt. Sant Bartomeu) actualment aïllat als afores (abans "el Vinyet" de Solsona). Al contrari del que s'ha informat darrerament, la ciutat de Setelsis antiga no es trobava pas dalt de l'explanada del serrat del Castellvell de Solsona, recentment excavat, sinó a la gran plataforma del serrat de Sant Bartomeu,

sinó a la gran plataforma del serrat de Sant Bartomeu, conegut en l’edat medieval com el Mons Lacetanus. Allí l’ extensió del solar on s’alçava Setelsis era molt més gran que al Castellvell, que sens dubte era massa xic perquè hi capigués una capital de la importància de Setelsis.

L'exércit d'Aníbal a Athanàgia

Titus Livi diu que Anníbal, després de passar l’Ebre per tres punts diferents va subjectar, per aquest ordre, els ilergets (Lleida), els bargusis (Balaguer), els ausetans (Isona i no Vic, com se sol creure) i la Lacetània, que era la Catalunya Vella, i que ell descriu com “la regió que s’arrefaixava a la falda dels Pirineus”. Fou el primer esment històric del nom de Catalunya, que aleshores es deia Laketània i que amb el pas del temps es trasmudaria en Katelània i Katalònia per acabar esdevenint la Catalunya actual.

La seva gran capital era Setelsis, avui Solsona, al bellmig del país, aleshores situada dalt les altures del serrat de Sant Bartomeu i que volia dir sita in excelsis, expressió aquesta que es dedueix del seu nom grec de Set- elsis.

Era la vertadera capital de la Catalunya antiga, coneguda pels romans per Xelsa, d’igual significat: excelsa, enlairada dalt del cel. Deixem que parli mossèn Cinto Verdaguer, en el seu Passatge d’Hanníbal pels Pirineus, del seu gran poema titulat

"CANIGÓ:

"És alt, ample d’espatlles, de colossal figura,
un perpunt d’or abriga son pit i sa cintura;
dels joves de Cartago té l’aire i l’ estatura;
té dels lleons de l’Atlas l’atronador rugit

I tot un jorn vegeren per sota sa muralla
passar peons, fonèvols i carros de batalla,
arquers amb sa ballesta, dallaires amb sa dalla.

Què hi ve a cercar a Europa de l’Àfrica el lleó?
Què hi ve a cercar?, ve a batre’s amb l’àliga romana.
La terra no és prou ampla per dos rivals tan forts;
va a treure de son trono del món la sobirana;
a Roma o a Cartago ve a obrir lo camp dels morts".

Anníbal, doncs, i les seves tropes, tan ben descrites per un poeta que veia el passat, s’esfumaven ribera amunt d’Athanàgia, mentre ell s’emportava en la seva memòria prodigiosa la imatge d’una ciutat rica i acollidora. Era fama que Anníbal coneixia el nom de tots els seus soldats, que eren milers. I en doblar el camí cap a l’esquerra a l’alçada de la font de Ferro, dos corbs de pedres gegantines contemplaven la gran corrua d’aquell exèrcit que desfilava per les muralles d’Athanàgia. Aquells corbs de pedra eren els guardians simbòlics de l’entrada i sortida d’Athanàgia.

Aníbal travessa els Pirineus

Anníbal, amb les forces més lleugeres del seu exèrcit, que eren uns 50.000 homes d’infanteria i uns 9.000 de cavalleria, va emprendre el camí de la serralada pirinenca Per quines gorges, congostos i ports passaria? Doncs, segurament pels meus difícils perquè tenia molta por dels romans d’Empúries i, per això, per no topar-se amb ells i poder arribar amb les forces senceres a l’altre costat, tiraria decidit pels ports més alts del Pirineu, com eren el Port de la Bonaigua i el Port d’Envalira, tal com sembla deduir-se dels dos noms geogràfics que ens dona Polibi, quan diu que després de sotmetre els ilergets i els bargusis, va subjectar també els aerenosis i els andosins, que tothom admet que havien de ser els aranesos i els andorrans, malgrat donar-se l’ estranyíssima circumstància que mai ningú no se li ha acudit de dir ni imaginar en somnis que Anníbal hagués travessat el Pirineu per aquelles valls situades al mig de la imponent serralada.

La batalla de Cissis

Ens anem acostant als fets d’Athanàgia, que és el nucli dur d’aquest llibre, si es pot dir així. Com es deia, Anníbal ja era al Rosselló, la comarca que mossèn Jaume Sarri anomenava com el rovell d’ou de tot el món, i segurament no li mancava raó per la bellesa incomparable del seu paisatge i la riquesa de la seva esplanada, la Catalunya del Canigó! No No lluny d’allí, a Marsella, a la desembocadura del Roine, esperaven Anníbal per plantar-li cara ni més ni menys que dos generals romans de renom, ço és, els germans Publi Escipió i Gneu Corneli Scipió. Recordem que era a finals d’estiu de l’any 218 aC. Per tant, fa moltíssims anys que tota aquella gent ja fan malves.

El setge d’ Athanàgia.

Aleshores, la resta de cabdills i soldats van córrer a retirar-se a Athanàgia de bellnou amb Lleoner al capdavant, llevat d'Amusic que es va escapar cap a la seva ciutat d’Ausa, que era Isona. Escipió no va recular, determinat a perseguir-los fins a la fi, i es va presentar davant d’Athanàgia amb tota la seva maquinària de guerra. Com podem suposar, els ilergets tenien la por ficada al cos, però així i tot no es van rendir, sinó que, confiant en el carisma de Lleoner, es van preparar per a la resistència. Eren gent catalana, que parlaven el mateix idioma que nosaltres, només amb la lògica diferència que suposa el fet que era el català que es parlava vint-i-dos segles enrere. Som a la tardor ben entrada de l’any 218 aC i deixem, tanmateix, que sigui Titus Livi qui ens relati breument el setge d’Athanàgia amb les seves pròpies paraules, encara que traduïdes del llatí:
"Escipió, al capdavant d’un exèrcit formidable, es llença a l’atac dels ilergets, que havien estat abandonats pels mateixos que els havien mogut a rebel.lar-se. Obligats a prendre la retirada, es van recloure dins la ciutat d’Atanagrum, la qual s’esqueia a la capçalera (caput) del país ilerget, i allí els posà setge. Al cap de pocs dies, eren obligats a donar a Escipió més ostatges que la primera vegada i també una contribució en diners, i van quedar sotmesos i doblegats" (Ab urbe condita, XXI,61,6).".

Escipió posa setge a Ausa (Isona)

Vençuda i ja pacificada Athanàgia, i amb ella tot l’extens territori ilerget, Escipió no es va donar pas per satisfet. Ens ho diu també Joan Baptista Xuriguera en el seu poema èpic ja referit: “Després, tornant ses forces, un altre camp abraça On crema contra Roma el foc dels ausetans. Fills de l’heroica Ibèria, els lliga a tots la raça I els mou a la venjança la sang de llurs germans”.

Escipió estava ben assabentat de tot i sabia que el cabdill Amusic o Amusit, segons Jeroni Pujades, era a la seva ciutat d’Ausa, que era Isona i no pas Vic, tal com hem demostrat al seu lloc. No ens ha de saber greu que es tregui una glòria d’una ciutat i es doni a una altra perquè en el nostre cas tot es queda a casa. La ciutat dels sants, com s’anomena Vic, està sobrada de mèrits.

Escipió, doncs, va encaminar els seus passos cap a la capital dels ausetans "prope Iberum", de prop de l’Ebre, tal com diu Livi, després de deixar una guarnició de soldats a la ciutat d’Athanàgia, encara banyada de sang i amb algunes runes que fumejaven.

Aquesta vegada no volia pas retirar-se a Empúries per tornar a baixar de seguida una quarta vegada, tot i que ja feia fred i les primeres neus ja havien aparegut a les altes muntanyes del Pirineu. Volia deixar les coses ben enllestides, i ja el veiem marxar en perfecta columna cap a Ponts, que distava uns 12 kms d’Athanàgia, tot seguint l’antic camí que passa per Ribelles, cap a Vilanova de l’Aguda i Ponts i que ha arribat fins als nostres dies, si bé ja pràcticament en desús.

Sens dubte es fixaria en el cim de Rocabandera, on onejava la bandera catalana dels lacetans al cap de la serra de les Agudes i potser manaria a alguns dels seus homes que l'anessin a sostreure, si bé és més probable que això no es produís fins que l’Imperi Romà no estigués més consolidat a les nostres terres. No sabem si en aquells moments els romans ja tenien intenció de quedar-se a Espanya, o bé, si només volien defensar-se d’Anníbal.

Quan arriben a Ponts, es troben amb una sorpresa. El pont de pedra d'uns quants ulls damunt el Segre estava enderrocat i el riu en aquella època amb les primeres pluges de la tardor ja baixava força gros. Els ausetans havien sacrificat el pont i foragitar aquells soldats ausetans, que van córrer a perdre’s per aquelles garrotxes.

Identificació d'Athanàgia amb Sanaüja.

La jovenalla de Sanaüja, en aquells anys 50, sabíem o havíem sentit dir que Sanaüja abans es deia Athanàgia. Formava part dels coneixements locals que posseïen alguns intel.lectuals del poble i que ho havien llegit en algun llibre, com per exemple en l’enciclopèdia Espasa, en el diccionari geogràfic de Madoz o en algun llibre d’història de Catalunya.
A Sanaüja hi havia d’haver tradició cultural per força, ja que havia estat un lloc de residència dels bisbes d’Urgell des dels primers segles de l’edat medieval. Diuen que a Sanaüja hi va haver la primera impremta d’Espanya, feta portar pel bisbe d’Urgell Andreu Capella (1588-1609), des d’Alemanya per editar alguns dels seus llibres dalt el castell-palau de Sanaüja. Aquí els bisbes d’Urgell s’hi trobaven molt bé, dalt del seu alt castell, perquè hi havia millor clima que no pas a la Seu i perquè Sanaüja aleshores es podia considerar com el centre geogràfic del gran bisbat d’Urgell, en aquells segles en què encara no s’havia creat el bisbat de Solsona (1591).

El nom d'Athanàgia, o Atanagrum amb Sanaüja.

Athana, ae: Plinio: Ciudad de la Arabia feliz; Petronio: En el dialecto dorio vale lo mismo que Minerva. Athanàgia, ae: Livio: Ciudad de la Tarraconense:

La balada d’Athanàgia

Athanàgia, vas ser gran!
vull cantar a ta llaor,
puig els segles mostraran
ta bravesa i punt d’honor.

Quan Atena ací plantava
ametllers, ceps i olivers,
pare Aitor ja ens donava
noves terres i roquers.

Tos grans murs cantant alçaven
a llevant i a ponent
i Cantaperdiu tallaven
que en sortí la sang bullent.

Amb el sol de bon matí
ja els veus amb l’aixada al camp
i quan tornin pel camí
serà l’hora del descans.

Atena, patrona sàvia,
de la guerra gran mestresa,
ensenya als fills de la pàtria
l’art del saber i la destresa.

A la plaça del mercat
gran bullici sempre hi ha,
bascos, grecs i gent de pas
compren oli, vi i pa.

Grans ramats del poble euskal
s’abeuren a ta ribera
sempre verda i frescal,
de pas cap a la pradera.

A l’esvoranc de la serra
hi ha dos corbs de pedra dura
que et preserven de la guerra
i de qualsevol malura.

Unint el pla i la muntanya
durant segles vas estar.
Des d’Ilerda a la Cerdanya
eres la ciutat de pas.

Quan Anníbal va passar
cap a Roma fent camí,
barretines per ací
i senyeres per allà.

De la Plana de Sió,
carregat d’or i d’argent,
desfila amb sa legió
el general més fulgent.

Comença aviat la guerra:
Athanàgia no és romana!
per això Escipió l’encercla
per la muntanya i la plana.

Des de dalt Cantaperdiu
les legions llencen foc
i també de part del riu,
però Athanàgia aguanta el xoc.

Escipió des del Reial,
diu: Lleoner, rendeix-te ja!
mes Athanàgia planta cara
a la Roma imperial.

Una fletxa amb mala traça
solca el cel de la ciutat
i travessa la cuirassa
de son cabdill més sagrat.

Amb Lleoner ferit i mort,
la moral es fa malbé.
A pactar, doncs, la dissort
el poble ja s’hi avé.

Com les filles de Lleoner
són boniques i eixerides,
Escipió es porta bé
i se salven moltes vides.

Sols posa per condició
que se’n durà uns quants esclaus
i diners per sa legió,
que amb això ja fa les paus.

Emperò, passat ja algun jorn,
de la guerra torna el corn,
puig la ciutat d’Atena
no admet jou ni cadena.

I el primer que se’ls acut
és apunyalar la guarda
que el cònsul no s’ha endut.
Ai, quina nit de basarda!

Escipió amb gran furor
la legió pren al punt:
Aquest cop no hi ha perdó,
les runes faran un munt.

Dalt Rocabandera oneja
encara al vent la senyera,
però a baix al pla fumeja
en runa Athanàgia entera.

Cinc dies de sang tenyida
la ribera va baixar
i tota la rodalia
amargament et plorà.

Vila heroica i sobirana,
amb tes mares i mainada
occits per l’arma romana
jeuràs molts segles soterrada.

I un jorn per complir ton fat
de salvar la dolça pàtria
alçaràs de nou el cap,
oh indòmita Athanàgia!.

La importància cabdal d’Athanàgia,
la ciutat ibèrica perduda que cal desenterrar.

Penso que cada cop es parlarà més d’Athanàgia, la ciutat ibèrica desapareguda que aviat hauria de reaparèixer. Queda clar que es trobava a Sanaüja en un indret que encara està nu d’edificis. El que oculta podria ser imponent, transcendental i sorprenent per molts aspectes. A l’haver estat una ciutat culta, s’hi podrien trobar moltes inscripcions ibèriques i en altres llengües, com el grec, que farien possible a la fi el desxiframent tan anhelat de l’idioma iber, que és el gran problema que impedeix conèixer les arrels fondes del nostre país i adonar-nos que el català ja existia com a llengua pròpia en aquells segles anteriors a la invasió romana, com no pot ser de cap més manera.

Els ilergets eren la principal tribu de Catalunya, junt amb els lacetans del Solsonès i de tota la falda pirinenca. I no sols això, també ho eren de la tota la Península. Abans de Crist no hi havia cap gran ciutat: Madrid, Tarragona, Barcelona, Saragossa... eren petits poblats de no res. Calculen que Numància tenia només uns 3000 habitants. Doncs, bé, Athanàgia era la principal capital dels ilergets, que en tenien dues. Una era Ilerda, avui Lleida, capital dels ILER-detes, i l’altra era Athanàgia, capital dels suposats athana-GETS. De la confederació d’aquelles dues ciutats es formà un sol poble poderós, amb aquest epònim: ILER-GET, que abraçava tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella, que corresponia a la Lacetània pirinenca, confederada amb els ausetans i altres. Aquesta doble divisió entre nord i sud, Nova i Vella, ja existia en aquells temps, de manera que Catalunya era més gran que no pas avui, ja que els ilergets arribaven fins al riu Cinca. No és casual, doncs, que a la Franja de Ponent encara avui s’hi parli el català. De fet, eren iler-gets, de parla catalana. El riu Cinca no volia dir res més que la riva Cinquena, perquè feia el nombre cinc; a saber, el Segre, com a riu central; la Noguera Pallaresa, de riva parella, el segon riu; l’Èssera, la riva Tercera o Tèrcera; la Noguera Rivagorçana, la riva Quartana, de quatre, pronunciat kôtre encara avui en alguns indrets; el Cinca, la Cinquena, i encara l’Isàvena, que seria la riva Sisena. Aquests sis noms fluvials, purs hidrònims, tan arcaics, més o menys transformats pel pas dels segles, no poden ser evidentment de dates posteriors a l’Imperi romà, sinó moltíssim més antics. Corresponen a un català arcaic, fossilitzat en aquests hidrònims, però, al cap i a la fi, català. Són prerromans i, no obstant això, catalans del tot.

Athanàgia -o Atanagrum, Atanagria, Atanàgia o fins i tot Athanaugia, que també així la trobarem escrita en un document perdut dels arxius de Madrid, segons es pot comprovar a Internet, i que ens demostra que la ciutat ibèrica tants segles perduda corresponia al peu de la lletra a l’actual Sanaüja-, Athanàgia, doncs, la capital del Llobregós era molt més important que la del Segre, aleshores. Ho digué un historiador italià, Nicola Feliciani, l’any 1907, en un estudi de la Batalla de Cisis, o sigui, la Battaglia di Cisis, on ens diu:

Athanagia fu certo la più importante città degli Ilergeti nel III seculo av. Chr , essendo “caput eius populi” secondo Livio.

I diu que de cap manera no podia ser Ilerda, que segons ell ja existia molt abans de la destrucció del setge d’Athanàgia, any 218 aC., per bé que la qualifica de parvula, petita. D’aquesta manera queda resolta la gran polèmica que sempre ha turmentat els investigadors d’Atnahàgia. Com era que els ilergets tinguessin dues capitals, l’una Ilerda i l’altra Athanàgia? No havien atinat que es tractava de la confederació de dos pobles i aleshores la majoria donaven per cert que Ilerda s’hauria anomenat Athanàgia i després Ilerda.

Quan els sembrats aquesta primavera tornin a verdejar sobre el solar d’Athanàgia, entre la muralla i l’antic camp de futbol i més amunt, caldria fotografiar-los des de l’aire, o bé, des de l’elevada costa de Cantaperdiu per endevinar-hi les estructures dels seus carrers i places, reflectides a la superfície en diverses tonalitats. Així se sol fer per descobrir jaciments arqueològics, a falta de les màquines que avui dia hi ha per a radiografiar terrenys, utilitzades per determinades empreses, una de les quals casualment podria estar establerta a la vila de Sanaüja,

La frontera ilergeto-lacetana

Les ciutats del poble ilerget, segons les taules geogràfiques de Ptolomeu, eren aquestes: Ilerda, avui Lleida; Bergusia, l’actual Balaguer, que constituïa la tribu dels bergusis dins dels ilergets; Celsa, a Velilla, prop de Saragossa; Erga, possiblement Agramunt; Osca, Gallica Flavia, avui Fraga; Orgia, avui la Seu d’Urgell, i Aeso, que era Isona.
La ciutat d’Ilerda apareix escrita com a Iltirta en les monedes ibèriques, que abunden, i aquest era el seu nom més primitiu abans de llatinitzar-se en Ilerda. Il-tir-ta conté el mot tir que vol dir tres, com en Tírvia, el poble dels tres camins, tir-via, perquè està enturonat damunt una cruïlla on conflueixen tres valls: la Vall Ferrera, la Ribera de Cardós i la Coma de Burg. Com que el terme ibèric Il- significa ciutat o fortalesa, segons tots els estudiosos, Il-tir-ta ha de significar la ciutat dels tres castells o ciutadelles, ja que la ciutat de Lleida es caracteritza per tenir tres turons: el castell de Gardeny, el turó de la Suda, tots ells antigues fortaleses.

Una ruta històrica: Empúries-Ilerda

Per tant, l’antiga Athanàgia es trobava al bellmig d’aquella ruta mil.lenària i havia vist passar molta gent estrangera amunt i avall que, més que res, venien a vendre i a intercanviar les seves mercaderies. Portaven productes manufacturats, com plats de ceràmica i ornaments femenins, i s’enduien cereals i vi, i també or i plata ja que tot Espanya era una gran proveïdora dels cobdiciats metalls.
Pel que fa a l’or, no s’extreia pas de les mines o dels jaciments, sinó dels dipòsits de sorra de la llera dels rius aurífers, ja molts milers d’anys abans de Crist i molt abans certament de l’era moderna en què es va desvetllar també la febre de l’or al Far West i a les terres siberianes, amb el mateix sistema de recerca que a la remota antiguitat, és a dir, mitjançant una palangana, que era un gran plat de metall que s’omplia d’aigua i de sorra del riu.

En temps antics.

El nom de Torà vindria del fet històric que era l’indret on s’aplegaven totes les pletes dels ramats de la vall del Riubregós. S’hi aplegaven tots els ramats de l’entorn. En aquest sentit, Torà ens recorda el francès entourage i de passada ens aclareix un tema tan controvertit entre els biblistes com és el significat etimològic de la Torà, el llibre de l’Antic Testament, que voldrà dir simplement el rotllo o lligall, que contenia la paraula de Déu al poble d’Israel, ja que en l’antigor els llibres eren pergamins enrotllats.

Els ibers, els sicans i els celtes

Ara bé, els habitants antics de la vall del Riubregós que parlaven hebreu o tal volta arameu, no podien ser altres que els ibers perquè, de fet, no hi va gaire diferència de dir hebreu a dir iber, que bé es podria escriure també hiber, com es feia alguna hora. Parlant de la Bíblia, es llegeix que després del Diluvi la gent:(van emigrar cap a l'0rient",Gen. 11:2).

Això tan mateix és el que van fer els ibers de les nostres contrades segons conten el nostres antics historiadors,...diuen que. grans bandades d'ibers van marxar cap a Itàlia per raons diverses. ... Per altra part, Tucídides, historiador grec, afirmà que els primers pobladors de Sicília van ser els sicans i que aquests provenien de les ribes d'un riu pirinenc del qual prenien el nom. Els historiadors creuen que es referia al riu Segre, l'antic Sícoris, o als habitants de la Segarra, la Sicàrria. En tot cas diu que: els sicans van donar el nom de Sicania a l'illa que després, amb l'arribada del sículs procendents de Grècia, va passar a nomenar-se Sicília..

Un mosaic de tribus catalanes

Ptolomeu, Pel que fa als lacetans, hi posa aquestes deu ciutats:
Llissa, Udura, Ascerris, Setelsis, Telobis, Ceressus, Bacasis, Iespus, Annabis i Cinna.
Gairebé són totes de localització, llevat Setelsis, que era Solsona i que els romans van traduir per Xelsa (si és que aleshores ja no era aquest el nom indígena de la ciutat).
Quant a les altres: Llissa, s’ha atribuït al Lluçanés,
Telobis, a Martorell,
Ceressus, a Santa Coloma de Queralt,
Bacasis, a Manresa per la semblança amb Bages (si bé alguns prefereixen Bagà).
Més dubtós resulta atribuir: Iespus a Igualada, Annabis a Tàrrega; i no tant Cinna a Guissona, com han fet alguns, si bé s’han intentat moltes altres assignacions i es un dels temes a esclarir en aquest llibre a mida que vagin sortint en l’escenari).

Marededéus del Pla de Sanaüja i Fonts d’Ivorra.

Pel que fa al culte antic a la deessa Atena, o Athana, que com cal suposar es tributava en la població d’Athanàgia va ser substituït pel culte cristià a la Mare de Déu en produir-se la cristianització de les nostres terres, que pel que fa a Sanaüja li podia arribar força aviat, degut precisament a que es trobava en una ruta molt transitada, com acabem de veure.

Roma i Cartago: Guerres Púniques

Tots els rius navegables tenien el seu indret en què les embarcacions feien rom i d’aquell punt decisiu se’n diria la roma del riu per bé que només la ciutat eterna hauria pres el nom a partir d’aquesta circumstància comuna a tots els rius navegables. El nom de Roma, considerat per algun investigador com a impossible de resoldre, troba la seva explicació fàcil i senzilla en la llengua catalana, com passa amb molts altres indrets europeus importants.

El Riubregós, o Llobregós

És un fet incontrovertible que en català hi ha molt verbs que acaben en –car o –gar, que vindria a ser la mateixa arrel. Aquesta arrel implica en tots els casos una idea de tallar i, si no, una acció similar com rompre, masegar, desfer... Per exemple: mancar, tenir la mà tallada; solcar, tallar el sol, la terra; trencar, rompre; corcar, rascar, enroscar, pescar, pegar, esporgar, furgar, amagar i molts altres. Aquest verb car, que actua de compost, perquè en català no existeix en estat pur, apareix com a segona arrel al final de molts verbs i de vegades a l’endemig, com en el cas d’escarpar, prou significatiu. En canvi, sí que es troba en l’hebreu i fins i tot en l’anglès to cut, que vol dir literalment tallar.

Per tant, per aquesta via ja sabem que el Gat del Pedraforca ha de significar el tallat del Pedraforca, la qual cosa li escau de ple perquè es tracta d’un gran cingle, amb mirador inclòs perquè la gent puguem admirar la formosa vall de Gresolet, que s’amaga rera la màgica muntanya.
Pels coneixedors de la teoria geològica sobre els gegants no cal dir que el nom del Gat del Pedraforca ens suggereix que va ser una tallada realitzada a propòsit per aquells titans quan van donar al Pedraforca la forma actual, que tanta admiració ens causa, sobretot si tenim present que el sol es pon per la seva enforcadura vers el 10 de setembre i que aquest fenomen totalment precalculat pels creadors del Pedraforca es deuria verificar a l’equinocci de tardor, o sigui, el 23 de setembre, en el temps contemporani de la gesta geològica, que podria fer a hores d’ara de 6000 a 7000 anys.
No cal dir que passava el mateix en el mes de març en l’equinocci de primavera, i aquest cúmul de casualitats, com l’orientació perfecta est-oest entre els 180º graus possibles, ens parla clarament del caràcter artificial de la muntanya única del Pedraforca.

Localització de l’antiga Athanàgia

Després de reivindicar la titularitat de l’antiga Athanàgia o Atanagrum a favor de la vila de Sanaüja des de diferents punts de vista (la identitat del nom, la tradició dels historiadors fins al s. XIX, la concordància dels fets amb l’indret de la població, com la ruta mil.lenària d’Empúries a Ilerda, la seva posició de capçalera del poble ilerget, la batalla de Cissis a les Sitges de Florejacs i el setge d’Ausa a Isona), seria hora de preguntar-nos on són, doncs, les runes d’Athanàgia, si és que en resta cap. Aquest seria l’argument definitiu, que en darrer terme hauria de passar a mans dels arqueòlegs, que són els qui hi entenen i els qui les haurien de verificar.
Si Sanaüja, per comptes de ser una població petitona, hagués estat més gran, ja faria temps que algú s’hauria adonat de la ferma muralla d’Athanàgia que encara avui es pot veure i admirar per bé que, això sí, a l’altre costat de la ribera d’on es troba avui la vila.
La destrucció final d’Athanàgia.
La prova que Athanàgia va sofrir la destrucció final i la desaparició total, com a càstig per haver-se rebel.lat i per haver defensat la seva independència, es troba en el fet evident que ni la història ni la geografia no en parlaran més durant tot el temps que havia de durar l’Imperi Romà, a pesar de la importància que Athanàgia havia assolit als primers anys de la conquesta romana, i tal com es desprèn de la sàvia observació de mossèn Miquel Cortés i López sobre Athanàgia, quan escriu:
“Tienen las ciudades sus épocas y vicisitudes, lo mismo que los hombres; y las que en un tiempo son de consideración y fama, en otro ni aun ocupan por un momento la atención de los escritores. En tiempo de la república romana Athanàgia se hizo una nombradía, y en tiempo del imperio ni Plinio ni Tolomeo la tomaron debajo de sus plumas”.

Un epígon: Numància

Ja que el subtítol d’aquest llibre sobre Athanàgia resa: La petita Numància catalana, bé caldrà dir alguna cosa també de Numància, la famosa ciutat de la Celtibèria que uns anys més tard va seguir els passos de la petita Athanàgia per convertir-se en el malson dels romans, durant els vint anys que van trigar a vèncer-la i aixafar-la del tot, des de l’any 153 fins al 133 abans de Crist..

El paral.lelisme entre les dues ciutats és només relatiu. La resistència d’Athanàgia va ser molt curta i la de Numància molt llarga, però totes dues van ser heroiques i van pagar la seva gosadia amb la destrucció i la desaparició. La caiguda d’Athanàgia va suposar la submissió de la Catalunya interior a Roma, almenys per un temps, no molt perquè hi van haver més revoltes que el general Cató va haver de sufocar l’any 195 abans de Crist amb la presa de la capital lacetana, que era Setelsis, avui Solsona. Per altra part, la presa de Numància va suposar la consolidació de les conquestes romanes a la Hispània interior, o sigui, a la Celtibèria.

Índex d’ etimologies:

Algerri, Alpicat, Alps (els), Andorra, Arboló (Mare de Déu d’), Atanagrum, Athanàgia, Ausa, Balaguer, Barcelona, Berga, Biscarri, Cantó (el), Castella. Els ATLANTS: les Gesses, Rocabandera i la font de Biscarri

Així que pugem cap al Pirineu, quan el clima es capgira, quan es torna més humit, aleshores, la terra s’arrenca del costat obac i s’aboca al costat de solell. Allí interessava molt més el sol que no pas la pluja. Això ja passa a la ribera de Lavansa d’una manera manifesta i arriba al paroxisme a la Cerdanya. Allí tot el Cadí va quedar pelat com un esquelet per tal de formar les terres òptimes del pla de la Cerdanya i de tot el vessant dret del Segre.

Es va fer amb el Cadí, que va quedar erm, sense vegetació, però no es va fer amb el Moixeró, que ve de moix i vol dir per contrast segurament terra tova i bona, plena de vegetació. Qui més podia fer una cosa així sinó els gegants, dels quals parlen les tradicions de tots els pobles, dient-los gegants, titans, moros o el nom que sigui? Justament la Cerdanya és una comarca que està plena de misterioses tradicions sobre els gegants, ...entenent que ho foren mercès a l'inimaginable poder de les técniques que dominaven.

RESUM GENERAL DEL LLIBRE:
Distribucions NORDEST

ENCÁRGUELO clicando aquí

L ’any 218 abans de Crist, quan els romans van iniciar la conquesta de Catalunya amb l’excusa de tallar el pas d’Anníbal es van fer els amos del nostre país, però no va ser un passeig triomfal. A la costa van trobar poca resistència, però a l’interior de Catalunya hi havia dos pobles aleshores molt poderosos: els ilergets (Ilerda i Athanàgia, básicament) i els lacetans amb capital a Setelsis, avui Solsona. Aquestes poblacions, que tenien molts més habitants llavors que no pas avui, van veure desfilar vers els Pirineus el gran Annibal, que amb la seva quarantena d’elefants indis i 90.000 soldats es dirigia a la conquesta de Roma. Quan ja era als Alps, el general romà Gneu Escipió va venir a Catalunya per tallar la reraguarda d’Anníbal, però es va topar amb la resistència heroica dels ilergets, els quals es van refugiar a Athanàgia, l'actual Sanaüja, comandats pel poc conegut cabdill Lleoner d’aquella plaça, i també pels famosos cabdills ilergets Indíbil i Mandoni, disposats a defensar la sobirania del país. Després d’uns dies d’assetjament es van haver de rendir i van signar la pau de mala gana, mort el cabdill Lleoner. Tot seguit Gneu Escipió va córrer a conquistar la plaça d’Ausa, l’actual Isona i no Vic, com s’afirma. Allí es féu fort Amusic, un altre cabdill de la nostra terra, i el setge romà fou de 30 dies, amb dos pams de neu. Al final també es van rendir, però Athanàgia (també coneguda per Atanagrum) va apunyalar la guàrdia romana i es va tornar a revoltar. Aleshores Gneu Escipió, que es trobava a Tarragona, va acudir-hi de pressa per venjar-se i va arrasar Athanàgia fins als fonaments.

La sort de l’Athanàgia catalana va ser semblant a la que correria la Numància castellana uns vuitanta anys més tard. Les dues van ser esborrades del mapa i de la memòria històrica. L’Imperi romà no les va mencionar mai més i els historiadors no sabien on localitzar-les. Les runes de Numància van ser descobertes a finals del XIX, però les d’Athanàgia encara s’ignoren. Amb aquest llibre, Athanàgia, història i localització de la Numància catalana, es por assegurar que són a Sanaüja, on encara es pot presenciar un tros portentós de l’antiga muralla assetjada pels romans. Tot jeu amagat sota terra en uns camps pròxims a la població des de fa 22 segles. En aquell temps les cases eren de tàpia (terra) i en ser ensorrades (de sorra) els fonaments, que eren de pedra, i totes les coses quedaven colgades i el terreny es convertia en conreu. Els historiadors catalans de tots els segles han situat l’heroica ciutat d’Athanàgia o Atanagrum a: Manresa, Berga, Lleida, Tàrrega, Santa Coloma de Queralt, Aïnsa, Boltanya i fins i tot a Pamplona, encara que molts ja donaven per cert que es tractava de l’actual Sanaüja, degut a la semblança del nom. Actualment es defensa, com a lloc, el poblat del Molí d’Espígol de Tornabous, però l’opinió oficial és que encara no se sap on era Athanàgia i així seguirem molts anys més perquè la ciència acadèmica no reconeix els que no són del seu gremi. Ens quedarem sense exacavacions, que podrien revelar coses meravelloses sobre el passat de Catalunya, i es destinaran diners a qualsevol tros de muralla medieval d’alguna casa enrunada sense major interés.

Aquella gent nostra parlaven ja la llengua catalana i van lluitar per preservar la identitat del país. Així es constata a través de la toponímia, com per exemple, amb el topònim del pic de Rocabandera de Sanaüja (veure mapa). Encara té el forat on es plantava la senyera. És un topònim arcaic, no és de fa quatre dies. Avui no interessa el coneixement de les arrels llunyanes de Catalunya, encara que sembli mentida, i aquest llibre ho demostrarà. Ens volen fer creure que la gent vivia en coves i que així va ser durant milers d’anys. El llibre també ens diu que Setelsis, la capital dels lacetans, era una gran urbs situada a l’enorme esplanada del serrat de Sant Bartomeu, coneguda pel Serrat Alt, d’on va ser obligada a marxar pel general romà Cató l’any 190 aC i ser reedificada al pla per evitar revoltes posteriors. És un llibre per desfer molts tòpics i donar molta feina als que de veritat volen conèixer la història i els orígens antics de Catalunya i que , a més, disposen dels coneixements i títols que l’autor d’aquest llibre sincerament no posseeix. Res millor que vulguin prendre ells la torxa.

LINKS a altres webs de l'AUTOR JAUME CLAVÉ CINCA, i altres webs recomanades:

http://es.geocities.com/jaumeclavecinca/martepidioayuda.html

BLOG DE L’AUTOR SOBRE ATHANAGIA IBÉRICA:

http://www.toponimiacatalunya.blogspot.com

ALTERNATIVA:http://es.geocities.com/jaumeclavecinca

"CORREO del autor"

REFERENT A LA CIUTAT DE SOLSONA,
i LA SEVA PATRONA LA "MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE":

http://es.geocities.com/ramonet_riu/marededeudelclaustre.html

Webmaster (text, fotos i manteniment): Ramón Ramonet Riu.

http://es.geocities.com/ramonet_riu/links2009.html


Search Engine Optimization and SEO Tools

Free counter and web stats
1