ENS SEGUEIXEN CALENT CANÇONS D' ARA.-

Quan a la llunyania dels principis dels anys seixanta en Lluís Serrahima va veure publicat el seu article -"Ens calen cançons d' ara"- allò va ser sens dubte el tret de sortida indiscutible d´un moviment cívico-musical que més tard derivaria en la aleshores anomenada Nova Cançó catalana, que posteriorment fou mirall d' altres moviments com
ara la Cançó Castellana, la Basca o fins i tot la Nova Trova Cubana.
Però anem a pams, arrel de l' article tot un seguit de ciutadans professionals de classe mitjana tingueren l' encert d' endegar tot una tasca feixuga d' articulació en base al ja esmentat article. En Josep María Espinàs, escriptor, en Miquel Porter Moix, llibreter i cinèfil, en Delfí Abella, psiquiatre, s' aplegaven, feien reunions i buscaven amb delit
d' altres artistes que cantessin en català - i tot això durant els anys més foscos del franquisme,- en una Barcelona gris dins una Catalunya mig somorta, sense braços
i amb una escassa capacitat real de resposta. I es va anar creant les bases del que
serien els Setze Jutges.
Tot amb això, ja feia temps que ens arribaven els ressons d´una veu de València que cridava al vent, cantava les esperances i plorava la poca fe, maldava la fosca nit i ens
recordava amb la seva vehement veu que nosaltres, efectivament, no érem d' eixe món.
En Serrat, en Llach, La Bonet, l´oVIDI, En Quico, i tants i tants bons cantants anaven
apareixent, cadascú amb el seu tarannà i feren pinya, s' uniren i s' articularen segons l´esperitinicial que van dissenyar els pioners i així es revoltaren amb les úniques armes que disposaven, la guitarra, la veu i la llengua catalana com a vehicle. Van sortejar hàbilment tota mena df' obstacles com la censura i les constants prohibicions i a poc a poc van poder arribar a disposar dels seus propis canals de difusió.
Ben aviat tot aquell enrenou es va convertir en una autèntica catarsi ciutadana en la lluita
per les llibertats individuals i col.lectives i pel reconeixement al dret a la diferència.
Allà on anaven omplien, fins i tot fora dels límits del Principat i de l' àreoa dels Països Catalans com ara Madrid, París, etc.
La fosca, fosquíssima nit, s´anava esvaint i de cop i volta uns petits rajos de llum
il.luminaven la nostra vida, semblava que començava a aclarir i ens va arribar aquesta
democràcia.
Tot d' un cop, d' un plomall sec, es va pensar que aquells que, a la seva manera, però tan eficaçment, havien lluitat pels drets i les llibertats ja no hi calien.
Ara som a l' any 2002. La cançó jeu mig estrafeta a les més fosques catacumbes
d' aquesta democràcia nostra que ens embarga. Ens segueixen calent cançons d' ara,
cançons que ens parlin de la soledat de l' home modern, atrafegat i atrapat en una espiral de presses, angoixes, cabòries i dubtes, però també d' esperances, cançons
que ens parlin de l' immensa soledat de la nostra estimada llengua catalana, que resta
estabornida i esmaperduda sota la pressió inaguantable de les llengües imperialistes i
els estats que les recolzen.
A la llengua, la cultura, la cançó, la identitatt les hem de defensar amb les ungles i amb les dents, a cops de ràbia però també a cops d' il.lusió, ben contents de saber el que somi el que volem.
Ens en sortirem, sens dubte.

ANTONI GARCIA IRANZO